A la platja de Chesil

 

Autor: Ian Mc Ewan

Editorial: Labutxaca

Com els compassos d’una peça musical interpretada per una de les seves protagonistes –Florence-, es vesteix aquesta novel·la: un tour de force entre dos personatges dirigida per un autor que, a partir de les seves tragèdies individuals, construeix una novel·la única, una petita joia literària. És una novel·la breu, intensa, on no sobra ni falta res, i que conté –més enllà de les escenes grotesques i tragicòmiques- un fort component poètic.

Tenim dos personatges, Edward i Florence, i un espai, l’hotel a la platja de Chesil on la parella passarà la seva nit de noces. A partir d’aquest punt de partida, conjuntament amb la descripció lírica del paisatge on passa l’acció, l’autor aconsegueix crear una tensió narrativa que dura de la primera fins a l’última pàgina. L’autor fa actuar els personatges davant el lector i inventa un narrador que ho sap tot d’ells i que se’ls mira a estones amb condescendència i a estones amb tendresa i, també, no cal dir-ho, amb una forta càrrega d’ironia que li permet distanciar-se’n quan convé i poder posar en relleu, així, l’abast de la seva tragèdia.

En el primer capítol, assistim a l’ofuscació mental dels dos protagonistes davant la immediatesa del que no poden defugir: la consumació del seu amor després d’haver passat per l’altar. Aquí ja veiem el joc que ens proposa l’autor valent-se d’una escenografia molt cinematogràfica: els personatges actuen i, actuant, es defineixen. I el narrador s’encarrega d’anar donant pinzellades d’informació al lector perquè aquest pugui comprendre l’abast del que ens vol explicar: la incomunicació flagrant entre els dos personatges. Sabem així què pensa Edward i ens desesperem quan veiem que no li fa saber a la Florence. Sabem el que pensa Florence i com lluita per dissimular-ho davant Edward. A l’autor no li fa falta expandir-se narrant-nos extensament la incomunicació de la parella, en té prou amb la descripció aparentment insignificant d’un fet:

Es van menjar el meló en menys de dos minuts. P.14

Només amb aquest frase, sabem que Edward i Florence no parlen, que es veuen superats per la “transcendència” del moment. El pes de les paraules no dites és un leiv-motiv que plana per damunt de tota la novel·la.

A partir del segon capítol, anem sabent més coses dels dos protagonistes: quin és el passat que arrosseguen i què els ha fet arribat fins aquest present carregat de tensió. En aquest punt, la novel·la adquireix una dimensió més, diguem-ne, político-social i es nodreix d’una altra mena d’ingredients: la decadència de l’Anglaterra dels anys 60, hereva del desastre de la Segona Guerra mundial i el desmantellament de tot allò que els havia construït com a imperi. Se’ns presenta, per tant, Edward i Florence com unes víctimes del temps que viuen: una societat ancorada al passat, on les aparences i la doble moral hi tenen un protagonisme decisiu i que encara no rep prou estímuls perquè es produeixi un canvi. La diferència entre dos mons, el de la baixa i el de l’alta burgesia. Altra vegada el narrador s’erigeix com una figura que plana per damunt dels personatges, que sap més que ells i sap quin és el futur que li espera al món. Aquest mecanisme, ja ho hem dit, posa en relleu la tragèdia particular de la parella que li ha tocat viure en un lloc determinat i en una època concreta.

Aleshores es produeix el desenllaç a partir de l’escena traumàtica de l’intent fallit de fer l’amor per part dels dos protagonistes. En aquesta escena, èpica i lírica, tràgica i còmica, es concentren tots els despropòsits tant històrics com individuals que es representen en aquesta novel·la. Edward i Florence tenen un trauma, perden la innocència i tot es precipita cap el no-res. A partir d’aquest fet, es deconstrueix tot el que ells dos volien haver construït. Es produeix, d’aquesta manera, un gir en la narració. Els personatges expressen el que senten i el narrador es manté en un segon pla. Però ja és massa tard. Tot el que arrossegaven Edward i Florence sembla “buidar-se” en l’ejaculació precipitada d’Edward: el passat de filla de casa bona de Florence però completament buit d’amor i sinceritat on ningú diu el que pensa ( s’intueix, en aquest sentit, abusos sexuals per part del pare ) i l’orgull d’Edward per tirar endavant i fer-se ell mateix enmig d’un ambient decadent.

Després del trauma èpic de la desfeta d’Edward damunt la Florence, el ritme narratiu s’accelera i coneixem el desenllaç del que va ser la vida d’Edward i Florence després d’aquest fet que els hi va canviar la vida.

Alguns crítics, tot i reconèixer la seva vàlua literària, han assenyalat que aquesta novel·la no suportarà el pas del temps perquè consideren que és massa localista en el seu conjunt, és a dir, que fora de l’àmbit britànic perd part de la seva gràcia. Però és evident que una novel·la hauria de tenir valor per ella mateixa, és a dir, que pot funcionar com a producte artístic més enllà del valor que tindrà a través del temps. En aquest sentit, pensem que a A la platja de Checil conflueixen tots aquells ingredients que fan que una novel·la funcioni com a tal: conté tensió narrativa i dos personatges que aguanten tota l’estructura de la novel·la.




 

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada