Austerlitz

Autor: W.B. Sebald

Editorial: Anagrama

Austerlitz narra una història que no pot deixar indiferent a ningú, sobretot perquè forma part de la memòria col·lectiva de bona part del segle XX. Amb un tipus de narració densa i circular, que avança a partir de les connotacions dels records, de l’atzar i de la memòria personal, Sebald inventa un personatge com Jacques Austerlitz el qual s’ha d’enfrontar a ell mateix per recuperar els seus orígens que es remunten a l’alemanya nazi. Així mateix i de manera paral·lela, s’obren un munt d’històries que acompanyen la caracterització d’aquest personatge i que van i vénen amb un efecte al·lucinogen: l’arquitectura europea del segle XIX i XX estretament lligada a la història dels homes, la distribució de les grans ciutats en funció de les necessitats de cada època, les fotografies mig oblidades que ens descobreixen tot un món… Sebald és un mestre a l’hora d’estimular la memòria i de posar en relleu espais ocults o aparentment insignificants.

Austerlitz és com un ésser sortit del no res, com una ombra que va agafant cos a mesura que troba un interlocutor –el narrador- i hi parla. De mica en mica, anem coneixent la seva història, la seva identitat i el poder simbòlic del seu nom. És un personatge que passa bona part de la seva vida embrancat amb un projecte d’estudi –l’arquitectura del segle XIX- que el separa de la veritat de la seva identitat. Un personatge que es refugia en una època que l’allunya de l’abisme dels seus orígens. Només un fet casual i producte de l’atzar, -la conversa d’unes dones a la radio que expliquen que van ser alliberades de petites de l’horror nazi-, desencadena els primers records que comencen a enderrocar el mur que ell mateix construeix. Aleshores sabem que era fill d’una cantant d’òpera jueva de qui hereta el nom i d’un rus socialdemòcrata. Que l’any 1939 la seva mare l’embarca en un tren plè d’infants jueus que van ser rebuts a diverses destinacions europees. Ell arriba a Bala, un poble de Gal·les i és adoptat per una pastor i la seva dona. D’aquesta manera li és arravatada la llengua i amb ella, la seva identitat i no serà fins els dotze anys que sabrà que els seu nom no és Dafydd Elias sinó Jacques Austerlitz. A partir d’aquí el personatge s’esforçarà a construir un mur que l’allunyi de la seva veritat.

Austerlitz, però, torna a néixer quan recupera tots aquests records –ajudat per la veu de Vera, qui va ser la seva mainadera- i reconstrueix el seu origen a la vegada que el transmet: recupera la seva identitat a mesura que recupera la memòria i l’atrapa amb paraules. El seu viatge és un viatge cap el passat –tant físic com mental- i no és fins al final del llibre, un cop a reconstruïda la veritat dels seus pares, que aquest personatge no parla de la possibilitat d’encarar el futur: “No sé qué significa todo eso, dijo Austerlitz, y por eso seguiré buscando a mi padre y también a Marie Verneuil”.

El que ens sorprèn d’aquesta obra, d’entrada, és la disposició del text narratiu i, una mica més endavant, el joc que s’estableix entre el narrador que actua com a personatge vehiculador de la veu d’Austerlitz i la progressiva importància que va adquirint aquesta veu que, a la vegada, també actua com a vehiculadora de la veu de Vera fins que recupera, a la part final del llibre, el protagonisme narratiu. El text és presentat tot d’una peça: és un discurs unitari, sense punts i a part ni trencaments de ritme. Assistim a un ritme narratiu sense descans, opressiu, sense pausa. El lector no respira, es veu atrapat per aquest text que l’embolcalla i que fins i tot, de vegades, està més a prop de l’assaig –amb notes a peu de pàgina i fotografies incloses- que no pas de la ficció. De fet, com a lectors ens és igual el que és veritable del que és pura ficció, el protagonisme se l’emporta la paraula, aquest torrent de paraules enmig del qual ens veiem transportats a un altre món mentre llegim. No estem, per tant, al davant d’una novel·la clàssica amb introducció, nus i desenllaç i amb un narrador convencional que ens va transmetent la història. Aquí les històries s’entrellacen unes amb les altres a partir de l’espai físic, l’espai de la memòria i els objectes. És una narració circular: una cosa et fa pensar amb una altra i tot remet allà mateix. L’efecte és com el de tirar una pedra a un riu: l’escriptura de Sebald va creixent a partir d’un nucli i es van formant cercles cada vegada més grans per tornar allà mateix. Aquesta formula li permet a Sebald passar d’un espai a un altre, en el temps i en la memòria, creant aquest efecte d’atemporalitat, de llums i d’ombres. Si partim del fet que el protagonista és un personatge que recorda, només un text que “representi” el va i ve del flux de la memòria ens pot donar aquesta sensació de veritat.

El fil extern argumental és mínim. El narrador coincideix amb Austerlitz a l’estació d’Amberes i, a partir d’aquí i de manera progressiva, la veu melancòlica d’Austerlitz s’imposa fins que eclipsa totalment la veu del narrador, tot i que de manera constant se’ns recorda que el que llegim és filtrat per la veu del narrador amb expressions tipus “va dir Austerlitz”. Aquest joc arriba a la seva culminació quan és Vera qui parla a través d’Austerlitz i a través del narrador.

Tot plegat, ens recorda que estem al davant d’un artefacte literari amb les seves lleis internes, artefacte que, per altra banda, pot donar més sensació de “veritat”, com dèiem, que la realitat que es troba fora d’aquest context literari.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada