Cada color d’un riu

Autor: Manel de la Rosa

Editorial: Periscopi

Opera prima de Manel de la Rosa i segona obra publicada per Edicions del Periscopi. Una doble celebració pels qui vivim amb alegria la bona salut de la novel·la en català que es cou ara i que gaudim al comprovar com noves editorials publiquen en català i com, d’aquesta manera, renoven la sang de l’edició del nostre país. D’un temps cap aquí, si us hi fixeu, a les taules de les llibreries hi proliferen autors joves que escriuen en la nostra llengua. En aquest sentit, fa goig evidenciar com, més enllà de l’immobilisme que provoca el context actual, hi ha editorials que comencen i que rastregen nous autors per publicar. Entre ells, els qui també comencen.

Dit això, parlem de la novel·la.

Llegeix Cada color d’un riu si t’agrada la intriga. Quin desfici! No podràs deixar de passar pàgines i més pàgines. Una de les condicions indefugibles de tota novel·la és que hi passin coses. I a Cada color d’un riu en passen de coses, i moltes. I això que partim d’un narrador en primera persona que explica la seva pròpia història i que, per tant, pot caure en el perill de transformar-se en un narrador reflexiu, introspectiu i meditatiu. A estones, ja ho és. Però en la justa mesura perquè, per sobre de tot, l’Àlex, el personatge-narrador-protagonista, té una història per explicar. Una història que justament adquireix tot el sentit quan és acabada d’explicar. Potser per això aquesta urgència de narrar.

Llegeix Cada color d’un riu si t’agrada trobar-te uns personatges d’aquells que semblen vius i que quan acabes de llegir tens la sensació que t’abandonen. La Xènia, en Sigurd i l’Àlex. I la Minkara. Tots quatre dins les seves esferes vitals que en comptes de rodar, trontollen. L’Àlex i la Minkara units per un fet que van viure de petits i que els hi esquerda el pont de la infantesa sota els peus. La novel·la és la història d’aquest abisme i com s’ho fan aquests dos personatges per fer-se grans i sobreviure a la tragèdia. La Xènia, una noia amb aparença d’edifici ben cimentat però que s’ensorra per dins. I en Sigurd, un danès que viu com una condemna l’esperit llibertari dels víkings.

I, per últim, llegeix Cada color d’un riu si t’agrada que, en una novel·la, el llenguatge flueixi. En algunes novel·les la llengua llueix com una pedra preciosa però el que es vol explicar se’n recent, és a dir, resta opac pel barroquisme expressiu. Aquí no: el llenguatge emprat i la història s’entrellacen com tots els colors d’un riu. I no és pas que l’autor defugi l’estil ni tampoc la conceptualització dels esdeveniments que es conten a la novel·la. En absolut. Passa que l’autor no defuig en cap moment la veritat última de tota novel·la: explicar una història i que s’entengui. Fer que sembli simple tot l’esforç de darrera les màquines.

A Cada color d’un riu, intriga, personatges i llenguatge narratiu s’enllacen amb destresa. Esperarem, impacients, la segona novel·la de Manel de la Rosa.


0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada