Dies de frontera

Dies de frontera

Autor: Vicenç Pagès Jordà

Editorial: Proa

La primera escena de la novel·la t’engoleix: dos personatges es fan un petó i s’abracen davant uns grans magatzems de la Jonquera. Guaiteu-ne un tast: Al costat de la porta d’entrada dels grans magatzems, un mirall distorsiona les imatges dels vianants. [..] Ara els llavis se separen. En el mirall no hi ha dos éssers humans, sinó dues formes contrafetes, els caps que s’aixafen damunt dels cossos esquifits. […] A cada banda de les muntanyes veiem les cintes de llum que formen la carretera i l’autopista, corrent paral·leles i entrecreuant-se, al nord fins a Perpinyà, al sud fins a Figueres, que des d’aquí és un garbuix de llums que recorden una galàxia llunyana. Quan mirem avall, la parella encara es manté abraçada mentre els vianants els passen pel costat, com les aigües d’un riu esquiven una roca. D’això se’n diu començar amb força.

Quan vaig llegir aquesta primera escena vaig rememorar tota la teoria d’escriptura creativa que m’he empassat i que m’han ensenyat, concretament a la que fa referència a com escriure un bon començament de novel·la. Heus aquí un exemple de calaix per proposar als meus alumnes: escenificació enmig de l’acció, plasticitat, imatges que suggereixen i perspectives que s’obren. Atrapar el lector des de la primera pàgina. Aleshores, després d’aquest clímax inicial, vaig seguir llegint la resta de la novel·la amb més pausa. I li dono la raó a una amiga, la Sònia, que penjava aquest post al facebook: “M’ha semblat deliciosa. Diferent. Te la beus d’un glop i no carrega. És lleugera sense ser simple. M’ha agradat.” Justa la fusta. Llàstima, però, que després d’aquesta escena brillant, l’autor destini moltes de les pàgines que segueixen a resumir i no a escenificar, sense combinar les dues estratègies narratives. Pàgines monòtones i planes salpebrades de tant en tant, això sí, de reflexions brillants i de detalls reveladors que defineixen una seqüència de vida.

Crec que un dels grans mèrits de la novel·la és el narrador, per una banda, i la barreja de recursos narratius per l’altra. Vicenç Pagès crea un narrador que s’expressa en la primera persona del plural, que té personalitat pròpia i que ho sap tot dels personatges. Et fa partícip del que explica però des d’una certa distància. És un narrador que no té pressa. Bonhomiós. Un narrador que sembla haver descobert tots els secrets de la vida i que, per tant, va una mica de tornada. I ens presenta la història de la Teresa i d’en Pau com una història comú, una història de tots on ens hi podem sentir fàcilment identificats. És allò de: “Ja saps què vull dir, eh, lector?” L’amor, el desencant, la monotonia i perpetuar o no l’espècie. La vida “normal” o la intrepidesa d’intentar ser diferent. Enganxar-se a la roda del temps o conduir la màquina. Viure en parella i cedir o tastar la llibertat.

D’una mica abans de la meitat cap endavant, la novel·la s’embala i és quan l’autor fa gal·la de l’ofici de novel·lista i desplega tots els seus recursos. Escenifica el present immediat i resumeix el passat, el narrador desapareix i es transcriuen converses del whatsapp i perfils del facebook i crea aquesta ficció fantàstica dins la ficció titulada “Si fossin actors secundaris”. La novel·la esdevé, per una banda, més fragmentaria, i per l’altra més consistent. L’autor obre molts fronts i els va conduint amb destresa fins que conflueixen cap aquest final de catarsis. En aquest sentit, la novel·la ensenya múscul a mesura que avança.

I el final, com el començament, és digne de manual. Assistim a l’epifania de la Teresa, aquesta tornada a peu des de la frontera fins a Figueres, quinze quilòmetres arran de carretera i sota el sol abrasador de l’estiu. És un retorn pausat cap el que és conegut després d’un parèntesis de jugar a ser una persona diferent o, pot ser no, de jugar a ser qui és. I els lectors acompanyem a la Teresa pas a pas, a poc a poc, prenent consciència nosaltres també del viacrucis íntim de la protagonista, de l’etern retorn.

Com ens explica el narrador en un moment determinat del llibre, quan en Pau i la Teresa es proposen maniobres d’acostament, el dia anterior havien acordat que no lamentarien el que perdien, sinó que s’alegrarien del que havien compartit, tanquem el llibre amb el plaer de no haver malgastat una porció de temps.

 

Publicat a Revista de Girona nº285

 

 

 

 

 

 

Els nens del sac

Autor: Damià Bardera

Editorial: El cep i la nansa edicions

La lectura del recull de contes de Damià Bardera no deixa indiferent. Crec que aquesta asseveració és la que sosté i dóna entitat al llibre d’aquest jove escriptor empordanès. No deixa indiferent i sacseja. I, avui dia, acostumats a la súper producció de llibres fats tant de forma com de contingut, ensopegar amb un llibre com el d’en Bardera suposa, d’entrada, un bon motiu per llegir-lo i escatir-ne els encerts.

El primer conte, el cavallitu, suposa un cop de puny als morros del lector. Res de concessions. L’autor et deixa molt clar quin joc et proposa, en quin univers estàs a punt d’entrar: el de la irreverència d’un món que en realitat és el mirall invertit del núvol de cotó de les faules infantils i animals, del nostre imaginari col·lectiu. Si Pere Quart en el seu Bestiari, des de la ironia, ja posava en evidència les virtuts i els defectes dels éssers humans i, per altra banda, Pere Calders, des de l’imaginari fantàstic, en ressaltava la comicitat de la convivència, Damià Bardera dóna un pas més i juga amb el sentit literal i metafòric de les faules que estrafà. El lector hi trobarà, en aquests contes breus, braços i cames escapçades, nens que perden ulls, mainada cruel i adults que es transformen en nens, caníbals que fan el vermut i animals de tota mena que reprodueixen el somriure grotesc dels humans. Crítica social i moral, mofa i escarni de la nostra societat paranoica amanida de psiquiatres que recepten pastilles màgiques. En aquest sentit i com tota forma narrativa breu, el títol, sovint ens dóna la clau interpretativa.

No hi he sabut veure, per altra banda, la puresa d’estil que ressenyen alguns. Sí que és cert que contes com ara, per exemple, el cavallitu, caputxeta, el gegant del pi, Blancaneus, les rates, l’ós panda, l’estilisme narratiu és molt acurat, de vegades sembla que l’autor no se’n recorda de mantenir aquest nivell formal. Damià Bardera combina la poesia amb la narrativitat més transparent. I, des del meu punt de vista, quan vol ser poètic, excel·leix, i quan vol ser més narratiu, simplement no excel·leix tant: s’oblida dels detalls i s’instal·la en els genèrics o no està prou a l’aguait, per exemple, de les redundàncies o de la tirallonga d’adjectius junts que no ofereixen nous matisos.

De tota manera, recomano al lector la lectura d’aquest recull de contes pels motius que he exposat més amunt. Fixeu-vos, si no, en l’acabament del primer conte, el cavallitu, que, al meu entendre, dóna el to a tot el llibre, “esperant el retorn circular d’un nen sense cames, un nen de fireta, integrat en un cavall de mentida, i sempre amb un somriure gravat al rostre, tots tres, sense defallences de cap mena, sempre renovant la vida una vegada i una altra” o, si voleu, en aquestes dues frases que encapçalen Blancaneus, “Avui es lluna plena. Una lluna immensa i groga, a punt de rebentar”. Per detalls com aquest, ja val la pena llegir Els nens del sac.

Revista de Girona, nº 283

Violeta

Autor: Prudenci Bertrana

Editorial: Ela geminada

Podria centrar la meva ressenya seguint el fil de tres eixos. Per una banda, el fet malaurat que la nostra literatura no gaudeixi de la salut que es mereix i que edicions com aquesta siguin l’excepció que confirma la regla. Però això ja ho explica molt bé en Xavier Pla a la presentació del llibre: “L’arribada de l’autonomia política i la reintroducció de la llengua i la literatura catalanes a l’ensenyament secundari i universitari no han donat a la literatura catalana la visibilitat, la presència, en definitiva, la vida que s’hauria hagut d’esperar”. Ras i curt: no serem un país normal fins que les iniciatives per no deixar caure en l’oblit els nostres autors no siguin més prolífiques i freqüents.

Per altra banda, podria incidir en la tasca editorial d’Oriol Ponsatí-Murlà, de la seva exquisidesa i bon fer. Però ja ha estat destacada arreu en relació a l’obra que ens ocupa i a altres iniciatives de l’editor. I, per últim, podria elaborar un anàlisi de la novel·la, d’aquesta obra que en Prudenci Bertrana, amb pudor, va guardar en un calaix l’any 1899 perquè creia que era escrita amb “una innocència elegíaca d’aprenent romàntic”. Però la Glòria Granell, estudiosa de l’autor i també responsable de la seva visibilitat en aquests últims anys, ja ha escrit un estudi magnífic i molt complert de la novel·la en la introducció de l’obra.

M’interessa vagarejar al voltant de l’artista. De què li va passar pel cap el dia que va decidir penjar els pinzells i agafar la ploma. M’agradaria preguntar-li sobre el procés creatiu, què li semblava que li podia donar la paraula que no podia atènyer amb la pintura. M’interessa l’home que passava penúries i que lluitava per alimentar la família amb allò que ell sabia fer, pintar primer, i escriure després.

Violeta és un esbós de novel·la en el sentit que l’autor és encara immadur i confecciona una obra que és més un conte allargassat que no pas una novel·la amb complexitat estructural, com més endavant serà Josafat. I és, precisament, aquesta obra posterior la que avala aquesta obra primerenca, l’íncipit de la seva carrera com a escriptor. Aquest fet ens demostra que Bertrana va afrontar l’escriptura amb valentia i, sobretot, amb coneixement, amb voluntat artística i no pas com un passatemps o una provatura més enllà dels pinzells.

M’interessa aquest home que és capaç d’escriure una primera novel·la amb prou entitat –sobretot en la cura i plasticitat de les descripcions, sens dubte llegat del seu altre jo pintor i en la capacitat de construir un personatge femení amb prou profunditat psicològica més enllà dels canons decadentistes de l’època- i que la guarda zelosament per no trair el respecte que li té al gènere. Només un futur novel·lista de la seva entitat pot originar un gest semblant. Un artista que afronta la creació amb sinceritat i amb respecte. Violeta suposa l’inici d’aquest camí, del pinzell a la paraula.

 

Revista de Girona, nº 283

 

Vides lascives

Autor: Josep Pastells

Editorial: Bromera

Quan engrapes Vides Lascives i te n’adones de la idea i del format penses: que bé, un llibre original, escrit per ser diferent. Quaranta-nou personatges de la història de la humanitat, quaranta-tres homes i sis dones. Quaranta-nou contes breus amb una fórmula que es repeteix: l’autor descontextualitza el personatge de la seva veritat històrica, el penetra en la ficció i, literalment, li destapa les vergonyes. Malgrat la sensació que totes les veus s’assemblen massa, tot i la diversitat de punts de vista narratius, i que l’artifici del llenguatge desnaturalitza, de vegades, la singularitat de cada personatge, la recepta funciona. El sexe, com la mort, ens fa a tots semblants. El sexe, a diferència de la mort, ens arrapa a la vida.

M’agradaria destacar, sobretot, la capacitat de l’autor per crear camps semàntics de llenguatge sexual en funció del personatge sobre el qual escriu. No és gens fàcil, en la narrativa eròtica, no caure en els tòpics més trillats o en la barroeria que no passa pel sedàs de la literatura. Josep Pastells supera aquest doble perill amb nota i fa gal·la d’un bon sac de paraules.

Revista de Girona, nº 282

Climent

 

Autor: Josep M Fonalleras

Editorial: Amsterdam

Sóc de les que penso que hem d’estar atents als indicis que ens dóna la realitat. Anar amb els ulls ben oberts i fer cas als instints i a les intuïcions. És per això que em retrec haver trigat tant a llegir Climent. I el cert és que la voràgine vital amb menava cap a la lectura d’aquesta novel·la: converses amb amigues escriptores, converses amb amigues no escriptores, ressenyes trobades i llegides, ressenyes buscades… I dos fets decisius: la conversa amb la Glòria i el curs d’autoficció a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb Carles Adamuz de professor. Començava, així, per una banda, a viure i escriure el meu procés autoficcional i, per l’altra, a descobrir un annex, en l’autoficció mateixa, del meu propi bagatge.

La Glòria va ser vehement: Llegeix Climent! S’assembla a la nostra història amb R.! Uns amics enganxats a la omnipresència del seu amic mort! Vaig pensar: Ostres! Una altra vegada Climent. Una altra vegada R. Però Climent s’hauria d’esperar encara una mica més. Abans, havia d’acabar d’escriure el conte on R. passava pel sedàs de la meva imaginació en la mateixa mesura que se’m revelaven, en el procés d’escriptura, catarsis ben reals.

A Climent el detonant és el llegat que reben, una colla d’amics, del seu amic mort: els papers de Climent. Fins aquí tota coincidència amb la meva història real i ficcional amb R. Que no és poc, perquè la lectura d’aquesta novel·la m’ha retornat al tema central a partir del qual vaig engendrar la meva història: com els amics s’afronten a l’absència i a la gestió del dol. Però la novel·la de Fonalleras va molt més enllà: per això comentava al principi que la seva lectura m’ha aportat un adjunt de significat al meu periple vital i literari en relació a R.

Què és el que m’ha arrossegat a llegir-me aquest llibre amb només dos dies? La força de les veus narratives, diferenciades però com si fossin una de sola, el joc de miralls i l’atracció d’un conflicte plantejat com una triple recerca: la del personatge Climent, la del narrador sense nom i la de l’escriptura: la recerca de la novel·la.

La novel·la comença amb la narració del jove escriptor a qui els amics de Climent llegaran la calaixera amb els papers de l’amic mort. L’encàrrec és clar: escriu la novel·la que Climent no va poder escriure. La història avança, d’aquesta manera, a partir de les veus d’aquests cinc amics que actuen com una de sola. Aquest narrador, doncs, de moment resta amagat, només s’encarrega de narrar la història dels altres, la història dels amics de Climent i d’aquest llegat que els hi ha caigut al damunt. Però, mica en mica, quan aquest jove escriptor sense nom s’erigeix com a únic dipositari del llegat, surt de l’ombra i ens comença a narrar els fets a partir del dia que va conèixer Climent. És aleshores que la novel·la comença a gravitar en entre aquestes dues primeres veus, la de Climent i la del que es convertirà en el seu alter ego, la del qui el persegueix. Dues veus que aviat es convertiran en tres: la veu de Sebastià, el personatge de ficció que hauria de protagonitzar la novel·la de Climent.

Tres personatges amb tres conflictes que s’emmirallen i es retroalimenten: Climent conviu amb la mort, amb l’absència/presència de Berta i amb una novel·la que no qualla; el narrador sense nom intenta fer present Climent mentre conviu amb l’absència de Sara i, per últim, el personatge Sebastià afronta la mort d’Alba. Però mentre en Climent el protagonisme se l’emporta l’escriptura, en el narrador sense nom el protagonisme rau en la recerca. Dues cares de la mateixa moneda. Dos punts de vista que esdevenen un de sol. I un tema central que tenyeix l’escriptura: la mort i els danys colaterals pels que queden vius. Climent, en definitiva, representa un mirall per l’escriptor. Però no és només una novel·la per escriptors. Hi ha molts Climents i moltes maneres de llegir Climent. Qui escriu aquesta ressenya, per exemple, hi ha trobat un ressò d’un món propi. Climent és d’aquelles novel·les que creixen amb cada nou lector.




 

La gatera

Autora: Muriel Villanueva

Editorial: Amsterdam

La gatera té un mèrit que, per si sol, ja nodreix la novel·la d’un bon motiu per llegir-la: immergeix al lector ben endins de l’anomenat “somni de la ficció”. I això passa perquè l’autora sap crear una veu, la de la Raquel, que ens arrossega i ens fa partíceps del seu viatge cap els replecs més íntims d’ella mateixa. I, també, perquè baixa la literatura del seu pedestal i la posa enmig d’aquest somni ficcional, d’aquest somni de vida. Muriel Villanueva, a La gatera, quotidianitza la literatura. El joc que ens proposa, un conjunt de dualitats, sedueix: uns tiets que vivien en dos pisos simètrics i que la Raquel hereta, un gat que no sabem si és mascle o femella, l’escriptura i la literatura per expressar dues realitats, dos personatges, en Ricard i l’Arnau, que representen dues Raquels…Literatura i ficció es confonen en un procés de pèrdua i transformació. Com el doctor Jekyll, la protagonista no pot viure sense Mr Hyde.

Publicat a la Revista de Girona nº273


 

 

Cada color d’un riu

Autor: Manel de la Rosa

Editorial: Periscopi

Opera prima de Manel de la Rosa i segona obra publicada per Edicions del Periscopi. Una doble celebració pels qui vivim amb alegria la bona salut de la novel·la en català que es cou ara i que gaudim al comprovar com noves editorials publiquen en català i com, d’aquesta manera, renoven la sang de l’edició del nostre país. D’un temps cap aquí, si us hi fixeu, a les taules de les llibreries hi proliferen autors joves que escriuen en la nostra llengua. En aquest sentit, fa goig evidenciar com, més enllà de l’immobilisme que provoca el context actual, hi ha editorials que comencen i que rastregen nous autors per publicar. Entre ells, els qui també comencen.

Dit això, parlem de la novel·la.

Llegeix Cada color d’un riu si t’agrada la intriga. Quin desfici! No podràs deixar de passar pàgines i més pàgines. Una de les condicions indefugibles de tota novel·la és que hi passin coses. I a Cada color d’un riu en passen de coses, i moltes. I això que partim d’un narrador en primera persona que explica la seva pròpia història i que, per tant, pot caure en el perill de transformar-se en un narrador reflexiu, introspectiu i meditatiu. A estones, ja ho és. Però en la justa mesura perquè, per sobre de tot, l’Àlex, el personatge-narrador-protagonista, té una història per explicar. Una història que justament adquireix tot el sentit quan és acabada d’explicar. Potser per això aquesta urgència de narrar.

Llegeix Cada color d’un riu si t’agrada trobar-te uns personatges d’aquells que semblen vius i que quan acabes de llegir tens la sensació que t’abandonen. La Xènia, en Sigurd i l’Àlex. I la Minkara. Tots quatre dins les seves esferes vitals que en comptes de rodar, trontollen. L’Àlex i la Minkara units per un fet que van viure de petits i que els hi esquerda el pont de la infantesa sota els peus. La novel·la és la història d’aquest abisme i com s’ho fan aquests dos personatges per fer-se grans i sobreviure a la tragèdia. La Xènia, una noia amb aparença d’edifici ben cimentat però que s’ensorra per dins. I en Sigurd, un danès que viu com una condemna l’esperit llibertari dels víkings.

I, per últim, llegeix Cada color d’un riu si t’agrada que, en una novel·la, el llenguatge flueixi. En algunes novel·les la llengua llueix com una pedra preciosa però el que es vol explicar se’n recent, és a dir, resta opac pel barroquisme expressiu. Aquí no: el llenguatge emprat i la història s’entrellacen com tots els colors d’un riu. I no és pas que l’autor defugi l’estil ni tampoc la conceptualització dels esdeveniments que es conten a la novel·la. En absolut. Passa que l’autor no defuig en cap moment la veritat última de tota novel·la: explicar una història i que s’entengui. Fer que sembli simple tot l’esforç de darrera les màquines.

A Cada color d’un riu, intriga, personatges i llenguatge narratiu s’enllacen amb destresa. Esperarem, impacients, la segona novel·la de Manel de la Rosa.


Sukkwand Island

Autor: David Vann

Editorial: Empúries

“Sukkwand Island” impressiona. Per l’estil, sí, però més per la història que s’hi explica. Una història dura i sense concessions amb un punt de gir al final de la primera part que dispara a la percepció del lector. No t’ho esperes. I continuar llegint suposa un acte de valentia. Però continues perquè saps que valdrà la pena, perquè saps que l’art, que l’escriptura, poden també ser això: el mirall d’un escenari que és una amenaça i la caracterització d’uns personatges que no només baixen a l’infern, sinó que hi viuen.

Un pare i un fill de tretze anys. Una illa al sud d’Alaska enmig del no res. La voluntat del pare d’estrènyer la relació amb el nen. La por del xicot que, lluny de tot i enmig d’una natura extrema, no pot comptar amb el recolzament d’un pare que plora a les nits i que conviu amb el mar revoltat de la seva consciència.

La primera part del llibre és una obra mestra de l’art de narrar: tensió narrativa, escenari integrat i actuant com un protagonista més i un gran encert pel que vindrà: focalització en tercera persona de la consciència d’en Roy, el nen. Estem amb ell, dins d’ell. Per això l’impacte del final. Hem estat tota la primera part patint amb ell i després es fa el silenci. Però de tant en tant el narrador se n’allunya per fer-nos fixar en aquest entorn que s’erigeix com una intimidació. Això sí que és narrar amb els cinc sentits! Masteguem l’espai i en sentim la olor, el gust, el soroll i el tacte. L’autor aposta per l’economia de paraules més que no pas per la proliferació barroca d’adjectius. Però cada paraula és precisa i única.

A la segona part es perden una mica tots els encerts de la primera. Canviem de focalització. Ara estem amb el pare i assistim a la seva davallada lenta però sense pausa. Sembla com si l’autor volgués anar més per feina i es deixés roba pel camí: perd la capacitat de fer-nos sentir dins l’escenari i, cap al final de la novel·la, dóna la sensació que té pressa per acabar-la. Sens dubte, David Vann és molt més hàbil narrant amb càmera lenta, és a dir, escenes on hi hagi poca acció, on es pugui recrear amb ment i paisatge, que no pas en les escenes on passen més coses. Tot i així, és gratificant arribar fins al final.

No us perdeu la lectura d’aquesta novel·la. No només t’enganxarà, sinó que també la viuràs.

Un habitual de la comisaria

Autora: Dominique Manotti

Editorial: Alrevés

Després de llegir amb delit “Un habitual de la comissaria” de Dominique Manotti, subscric una vegada més aquella màxima que, de vegades o gaire bé sempre, per entendre la realitat de la cara B d’un país resulta més útil llegir una bona narració negra que no pas escoltar les notícies cada dia. Tot i que, en aquest cas i segons afirma l’autora, tot el que es narra és real. Una novel·la, doncs, que emmiralla la realitat o, el que és el mateix, la realitat disfressada de novel·la. Una trama coral que és més negra que el quitrà i més descarnada que un os després d’haver passat per les dents cantelludes d’un gos.

A “Un habitual de la comissaria” no hi trobareu herois ni antiherois romàntics. Ni tampoc una trama vertiginosa farcida d’enigmes, punts de gir o intrepidesa narrativa. No és aquesta la voluntat comunicativa de l’autora. Dominique Manotti vol reproduir la realitat-veritat sense concessions. I, en aquest sentit, estil —directe, sense floritues— i estructura convergeixen cap aquesta finalitat: obrir finestres per emmarcar la sordidesa.


L’autora francesa, en aquest sentit, ens mostra el costat més miserable de París. Escenari: Panteuil, un barri de les afores, amb immobles que s’aixequen com fantasmes de formigó. Personatges: policies corruptes que flirtegen amb la prostitució i el tràfic d’influències i joves policies que aprenen a desencantar-se a la velocitat d’un condemnat que fuig; immigrants sense papers i Ivan i Balou, germans per conveniència i enemics per necessitat quan trenquen el cordill esfilagarsat que els uneix.


Trames, escenaris i personatges es cimenten en un mosaic trencat.

El talent

 

Autor: Jordi Nopca

Editorial: La breu edicions

Acabo de llegir El talent de Jordi Nopca i el primer que vull transmetre és el que m’obsessiona d’un temps cap aquí: de talent, en la novel·lística catalana actual (i actual vull dir novel·les que escriuen autors joves, molt joves) n’hi ha a cabassos. Per això crec que és una mica la responsabilitat de tots els que ens dediquem a la difusió de literatura o a l’ensenyament de l’escriptura creativa —llibreters, professors, editors— fer surar i donar visibilitat a aquests escriptors que engreixen la salut de la novel·la catalana actual.

El talent és una novel·la que es pot llegir de moltes maneres. Per això no estaria d’acord amb alguns crítics que la situen en un àmbit restringit de lectors. És cert que fa certa olor a Vila-Matas —tampoc estaria d’acord que Vila-Matas no ho pugui llegir tothom— i que, des del moment que l’autor planteja un argument basat en la recerca del talent literari per part de dos joves editors, l’àmbit temàtic sembla que quedi restringit en l’autocomplaença del món de l’edició, de l’escriptura i d’aquestes aventures literàries que, és veritat, conformen l’eix vertebrador de la novel·la. És cert: la novel·la d’en Nopca és literatura des de dins amb constants picades d’ullet pel lector que està més al cas i juga amb l’ambigüitat autor-narrador-protagonista (Autoficció?). Però, què més?

Els personatges protagonistes, per una banda. I l’estil, per l’altra.

Un dels requisits indispensables de tota novel·la és crear empatia entre lector i personatges i crec que aquesta novel·la compleix aquesta voluntat. Tant se val que qui escriu aquesta ressenya formi part de la generació que aquest any en farà quaranta: em sento identificada amb les vicissituds vitals —deixem, ara, les literàries de banda— de la Júlia Nonell i en Marco Casanova, una dècada més joves. Avatars de vida, els de la Júlia i en Marco, que resulten mostrats mitjançant la tècnica del detall revelador. Fer-se gran és que la pica quedi embussada per fulles d’enciam: “Tot el que diem, però, es manté dins els paràmetres realistes —descafeïnats i foscos—que fan pensar en l’entrada imminent en el món adult, que està fet de: (1) desenganys; (2) rutines impossibles d’esquivar; (3) piques embussades per fulles d’enciam; (4) patologies mentals; (5) sexe a hores convingudes; (6) recerca histèrica del benestar.” (p.307). Com a lectora, el detall de les fulles d’enciam a la pica, entre d’altres, m’ha obert un ventall de finestres i significats. I comparteixo amb la Júlia i en Marco aquest vertigen que ens arrossega, amb la boca oberta i amb el vent fuetejant-nos a la cara, a fer-nos grans.

El talent, per tant, també es pot llegir d’aquesta manera: com una novel·la d’aprenentatge. I com una novel·la d’entreteniment. Dos herois que emprenen un viatge i retornen a casa com uns antiherois. No és això la vida? No és això l’essència de la novel·la? I, com comentava, és fàcil i gratificant identificar-nos amb aquest personatges que busquen amb desesper un punt de referència que els faci avançar en aquesta cursa cap a la maduresa.

L’estil, deia. Us asseguro que llegir El talent és un plaer també en aquest sentit. Com acoloreix el català en Jordi Nopca! Com recupera paraules i com en potencia el gust! Quina destresa per crear imatges, sensacions i emocions i caracteritzar personatges. Guaiteu: “L’endemà ens llevem amb l’olor marronosa del cafè amb llet,…” (p.44); “…i al costat de l’entrada del metro m’hi sembla veure el meu professor de llatí, ratolinesc, amb pantalons de pinça i barba blanca.” (p.70); “No puc evitar somriure, encara que intento no ser gaire efusiu i que la mà que guardo dins els pantalons —un toc d’elegància— no fugi cap al cel, disposada a fer baixar el sol rogenc per acaronar-lo com un gat clapejat de tendresa.”(p.85); “Vam fundar Edicions del Cocodril amb l’objectiu de publicar literatura, no crispetes de colors ordinaris ni fanfàrries vestides de càtar.”(p.102); “Barcelona és una truita de patates ben aixafada, un barret mexicà voltant per la Rambla, carrers plens de pixum fosc i pròtesis dentals abandonades sobre la taula. Una altra mena de realisme brut”(p.209).

Llegiu El talent si voleu descobrir un autor català, molt jove i que narra amb ofici. Que ha escrit una novel·la amb lectures i significats diversos. Jo ja espero amb candeletes la novel·la següent.