Dir i mostrar: les dues tècniques clau de l’escriptura creativa

Mostrar i dir. Show and tell. Mostrar y contar.

“Mostra-m’ho! No m’ho diguis!”. Heus aquí una frase que et trobaràs a molts manuals d’escriptura creativa. 

 

Però… Què vol dir exactament? Què és mostrar? Què és dir? Està més bé una cosa que l’altra? Fixa’t en aquest paràgraf extret d’un conte de Jaume Cabré :

 

Paràgraf número 1, extret del conte OPUS POSTUM

 

Va ajustar el seient perquè estava un pèl baix. Això que feia mitja hora que l’havia deixat a mida. No, ara està massa alt. I es belluga una mica, veus? Merda. Ara. No. Sí. Es va treure el mocador de la butxaca del jaqué i s’eixugà el palmell de les mans. Ho aprofità per passar el mocador per damunt de les tecles impol·lutes com si estiguessin xopes de la suor d’altres desconcerts. Es va ajustar els punys de la camisa. Tot jo sóc una agonia. Tinc la gola seca, la sang plena de punxes i el meu cor és a punt d’esberlar-se per tantes i tantes coses. No vull que em tremolin les mans. A mà dreta, la fredor mortal del públic. No hi volia tornar a mirar per si realment no s’havia confós quan, inadvertit, mirà les primeres files en saludar. És clar que s’havia confós. És que si no, era per plegar ara mateix. Un estossec de dona. Un estossec d’home, molt llunyà i potent, que li va fer recordar la immensitat de la sala.

 

I ara llegeix aquest fragment del primer capítol de Sefarad , la gran novel·la de Antonio Muñoz Molina :

 

Paràgraf número 2, extret del capítol SACRISTÁN

 

Dice mi mujer que vivo en el pasado, que me alimento de sueños, como esos viejos desocupados que van a jugar al dominó en nuestra sede social y asisten a las conferencias o a los recitales poéticos que organiza Godino. Le contesto que más o menos esos mismo soy yo, casi un desocupado, un parado de larga duración, com dicen ahora, por mucho que me empeñe en emprender negocios que no llegan a nada, en aceptar trabajos casi siempre fugaces, y muchas veces ilusorios y hasta fraudulentos. Pero no le digo que ya me gustaría a mí vivir de verdad en el pasado, sumergirme en él con la misma convicción, con la voluptuosidad con que lo hacen otros, com Godino, que cuando come morcilla en caldera o recuerda algún chisme o algún apodo de un paisano nuestro o recita unos versos de nuestro poeta más célebre, Jacob Bustamante, enrojece de entusiasmo y felicidad, […]

 

Veus la diferencia de to? El primer paràgraf és mostrat. El segon, dit. I tots dos són meravellosament escrits, oi? Dos recursos d’escriptura creativa!

Què passa al primer paràgraf? El personatge actua davant del lector. El lector experimenta el que li passa al protagonista a través de l’acció, els pensaments del personatge i els sentits. Vivim el que li passa i com es sent en Pere Bros. Ho vivim i ho patim. El narrador se situa en un segon terme i ens mostra l’acció, la representació del que viu el personatge. I què deduïm, nosaltres lectors, després de llegir aquest passatge, aquest començament de conte? Que estem davant un personatge que està a punt de fer alguna cosa que el fa patir molt.

Tingues present això: que el lector participi en el relat, és a dir, que pugui deduir i imaginar, és la clau perquè s’enganxi en el text.

Què passa al segon paràgraf? El lector experimenta una narració bellíssima d’un personatge que explica com se sent. És fantàstic! Tenim la sensació que ens expliquen un conte a la vora del foc, amb aquest to del narrador que ens arrossega com en un somni. En canvi, és un passatge molt dit.

Dir i mostrar, dues tècniques meravelloses si en saps treure profit. Segons el tipus de narració, segons el passatge que estem narrant, de vegades ens convindrà més mostrar i d’altres, dir.

 

Quan parlem del dir i del mostrar estem parlant, de fet, d’un tema de distància. En el primer exemple tenim la sensació de ser més a prop de la història, de participar-hi, en canvi en el segon tenim la sensació que els esdeveniments són més lluny. Ens movem en una narració més abstracta i conceptualitzada.

 

Mostrar: emocions, estats mentals i pensaments. Una ambientació i un clima. Quan narrem una escena. Quan fem que els personatges actuïn. Quan ensenyem un paisatge i no quan l’expliquem. En un passatge mostrat el lector reprodueix mentalment imatges plàstiques sobre el que està llegint.

 

Dir: quan conceptualitzem, quan el narrador reflexiona en una pausa reflexiva, quan el narrador resumeix una successió de fets. Quan el narrador explica una història. En un passatge dit, si està ben narrat, la veu narrativa arrossega al lector en un món màgic, d’il·lusió.

Al final, i en els dos casos, es tracta de ritme narratiu, d’enganxar el lector en la història. I, sobretot, es tracta de buscar, com a escriptors, l’equilibri i l’especificitat del llenguatge. El detall revelador.

 

A la seva obra La meva lluita, Karl Ove Knausgard, autor noruec actualment molt aclamat, combina a la perfecció aquestes dues tècniques. Aquesta obra és etiquetada per part del seu autor com a novel·la de no ficció. I és justament això: les tècniques novel·lístiques al servei de la biografia, en aquest cas. En aquest sentit, en l’obra de Knausgard hi ha llargs passatges mostrats. Però l’obra, a més a més, està sembrada de pauses reflexives on l’autor ens parla d’art i de literatura, sobretot. I, a més a més, ho combina amb llargs passatges dedicats a reflexions al voltant d’ell mateix i del fet d’existir.

 

Però la tècnica que domina de meravella Knausgard, sobretot, és escriure amb detall. El que acabem de dir: l’especificitat del llenguatge. Et convido a llegir aquests dos exemples:

 

Paràgrafs números 3 i 4, extrets d’ UN HOME ENAMORAT, segon volum de La meva lluita

 

Jo tenia disset anys, anava el gymnas, i encara que no entenia ni una paraula dels seus poemes, ell sabia que jo llegia llibres. […] Tant era que no l’entenguéssim, tant era que fos la nit de Nadal, que les costelles de xai, les patates, el puré de colinap, la cervesa de Nadal i l’aquavit fossin a taula; ell parlava de Heidegger, des de dins […] Amb els cabells despentinats, l’americana torta i la corbata plena de taques, seia allà i parlava, amb els ulls encesos, realment li brillaven, i sempre ho recordaré, perquè a fora era fosc com una gola de llop, la pluja repicava a les finestres, era la nit de Nadal del 1986 a Noruega, la nostra nit de Nadal, hi havia els regals a sota l’arbre, tothom s’havia mudat, i l’únic tema de conversa era Heidegger. L’àvia tremolava, l’àvia rosegava un os, la mare escoltava atentament, l’Yngve havia parat d’escoltar. A mi, tant me feia tot plegat, i sobretot estava content perquè era Nadal.

 

Molt senzill. Obries un llibre, llegies, i si els poemes s’obrien davant teu, era que hi tenies dret, i si no, no. Quan tenia vint-i-pocs anys i el cap encara ple d’idees del que podria arribar a ser, m’empipava molt ser una d’aquelles persones a qui no se’ls obren els poemes. Perquè això tenia conseqüències greus, molt més greus que simplement quedar exclòs d’un gènere literari. També em jutjava a mi. Els poemes miraven a l’interior d’una altra realitat, o veien la realitat d’una altra manera, una de més veritable que la que jo coneixia, i el fet que no em fos possible adquirir l’habilitat de veure-ho, perquè era una cosa que es tenia o no es tenia, em condemnava a una vida en un pla inferior, de fet, em convertia en un dels inferiors.

 

Mostrar i dir. Les dues tècniques d’escriptura que, si domines, t’ajudaran a millorar de manera considerable els teus textos!

2 replies
  1. Montse Maestre
    Montse Maestre says:

    Assum,

    M’agrada que plantegis aquest tema i no podria estar més d’acord amb els teus plantejaments. Així que també hi vull deixar el meu gra de sorra.

    Com bé saps en moltes ocasions s’ha exaltat el mostrar per sobre del dir. Fins i tot se’ns ha empès a pensar que quan mostrem estem fent literatura de veritat, mentre que quan diem estem empobrint els nostres textos i la recepció que en pugui tenir el públic lector. Molt sovint, els manuals d’escriptura t’encaminen a tenir aquesta sensació, a criminalitzar el dir i a exaltar el mostrar, deixant-los en lluita constant, com si fossin antagònics.

    Des del meu punt de vista, dir i mostrar no deixen de ser dos recursos molt valuosos a l’hora d’escriure i crec que és important fer passar el missatge. Crec imprescindible donar a conèixer ambdós conceptes a totes les persones que s’inicien o que estan en processos d’escriptura situant-los en un pla d’igualtat, acabant amb el sentiment estès d’àngel i dimoni.

    El quid de la qüestió no es troba, doncs, en cap pugna, sinó en saber emprar-los bé, en adonar-nos de quan un ens pot ser més útil que l’altre, en tenir capacitat per distingir quin ens ajuda a potenciar un sentiment concret, una acció, un espai, un temps, o quin dels dos caracteritza millor un personatge determinat, posar-los al servei del narrador. I aquí és, precisament, on hem de dedicar els nostres esforços. Domini, consciència i elecció.

    Per això posts com el teu tenen tant de sentit.
    Montse M.

    Respon

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *