llum arbre

El detall revelador: la llum enmig del paràgraf

Fixeu-vos en aquest paràgraf de la meravellosa novel·la de Vassili Grossman, Vida i destí :

“Quan bevia te amb els seus soldats descansant plàcidament, il·luminat per la reverberació lúgubre dels incendis, aquell home de cara plena, amb el cap rodó calb i els ulls com plats, semblava un ésser irreal. Sovint s’asseia descalç, ja que li feien mal les durícies dels peus, i sense jaqueta perquè sempre tenia calor. I allà es quedava assegut, bevent a glops un te calent d’una tassa decorada amb diminutes flors blaves, mentre el lúgubre soldat Liàkhov, amb el cap enrotllat amb una bena, li servia a cada moment, d’una tetera fumejant, un raig bullent.”

Veieu el soldat il·luminat per la llum dels incendis? La descripció és austera però sublim. Sobretot ens queda la imatge d’aquestes durícies als peus i, sobretot sobretot, el detall de la tassa amb les diminutes flors blaves. Tenim un soldat, alt i gros, en un moment de repòs enmig de l’horror de la guerra. Un soldat que veu “te calent d’una tassa decorada amb diminutes flors blaves”. Aquest detall, singular, concret, únic i plàstic, que brilla com una petita joia enmig del paràgraf, ens transmet la dimensió humana del soldat, un home, un ésser humà, enmig de la guerra. El que és petit i concret, identificable contra el que no podem abastar.

Escriure és això: la troballa del detall, el detall que ens concreta allò que és difús. Suggerir tot un món amb una imatge, amb un objecte. El detall revelador és el zapato retorcido como una lengua negra a través de la qual Leila Guerreiro representa l’horror dels desapareguts durant la dictadura argentina a la crònica El rastro de los huesos. L’escriptora argentina ens descriu l’habitació de “luz grumosa” on s’identifiquen les restes:

“No es grande. Cuatro por cuatro apenas, y una ventana por la que entra una luz grumosa, celeste. El techo es alto. Las paredes blancas, sin mucho esmero. El cuarto –un departamento antiguo en pleno Once, un barrio popular y comercial de la Ciudad de Buenos Aires- es discreto: nadie llega aquí por equivocación. El piso de madera està cubierto por diarios y, sobre los diarios, hay un suèter a rayas roto-, un zapato retorcido como una lengua negra –rígida-, algunas medias. Todo lo demás son huesos.”

La llum són aquest dos ocells vermells que alcen el vol, la representació de la solitud i el preludi de l’abisme que viuran els dos protagonistes, al començament de Tòquio Blues de Murakami:

“Vam sentir el cruixit de les fulls dels arbres, i de lluny ens va arribar el lladruc d’un gos. Era un lladruc fluix, confús, com sortit de la porta d’entrada a un altre món. No se sentia cap soroll. Tampoc no vam trobar ningú. Només vam veure dos ocells vermells que, espantats, van alçar el vol des del mig del prat i se’n van anar bosc endins. Mentre caminàvem, la Naoko em va explicar la història del pou”.

Escriure és anar a la recerca de detalls identificables i únics. Un allau de detalls ens sobrecarregarà de sensacions i no ens transmetrà res: si molts objectes brillen no n’acabes veient cap. En canvi un detall únic i revelador serà una llum enmig d’un paràgraf.

 

 

 

 

 

 

 

 

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *