El guepard

Autor: Lampedusa

Editorial: Columna

El Guepard sobreviu més enllà de modes, de gèneres i de corrents literàries, per això és un referent de la literatura universal. Si aquesta obra de Lampedusa ha resistit al pas del temps és perquè, més enllà de l’anècdota, els personatges que la poblen i les seves peripècies tenen sentit en qualsevol època i realitat social.

Aquesta obra ofereix una visió del món i d’una època i, a més a més, es nodreix de l’influx d’un espai –Sicília- i de tota una sèrie d’artificis literaris que la doten d’una idiosincràsia pròpia.

A partir d’un joc d’antítesis entre els personatges principals, El Guepard narra l’esfondrament d’un món, el de la vella aristocràcia, que deixa pas a un nou ordre i a una nova manera de pensar: Fabrizio versus Sedara, Concetta versus Angelica, unió de Tancredi i Angelica… D’aquesta manera, tot i que el narrador, des de la omnisciència i una subjectivitat molt marcada, fa conèixer al lector la psicologia dels personatges principals, la manera de ser d’aquests sempre va en funció del que l’autor ens vol explicar. Per exemple, l’agitació social d’una època i el relleu en el poder. En aquest sentit són significatives les paraules que li diu Tancredi a Fabrizio: “Tot seguirà igual però tot haurà canviat”. Aquesta frase actua com un leiv-motiv que plana per damunt de tota la novel·la.

Tenim un escenari, Sicília, que agafa rellevància a partir de les descripcions de la veu narrativa. D’aquesta manera, l’illa –el paisatge, el clima i la seva gent- va acaparant un protagonisme progressiu en l’entramat de la novel·la. I tenim una contextualització història molt marcada: el 1860, l’any de l’entrada dels garibaldins a l’illa i el posterior domini de l’exèrcit dels Savoia. En aquest teló de fons, Fabrizio, el príncep, veu com les estructures de la realitat on ell n’és el dominant, canvien. Tancredi, a qui el Príncep estima més que el seu fill, s’ajunta amb la revolució i va canviant de camisa conforme el poder va diferint. La culminació de tot plegat és el seu casament amb Angèlica, filla de Calogero Sedara, que representa la nova classe social que vol ocupar els alts estaments de la societat. A partir d’aquest fet, Calogero i Fabrizio establiran una mena de “tour de force”, on s’intercanviaran maneres de fer i punts de vista que donaran crèdit a dues maneres d’estar al món.

La novel·la, en realitat, es vesteix a partir de quatre personatges principals que són els que l’autor dota de més profunditat i que li serveixen per construir el fil narratiu: el Príncep, Tancredi, Angèlica i Calogero Sedara. Un personatge secundari de luxe seria el Pare Pirrone, que encarna el punt de vista de l’esglèsia enfront l’agitació social del moment i que, a més a més, espurneja d’humor la novel·la. La resta, filles ( tot i que Concetta té un cert protagonisme, sobretot al final de la novel·la), dona i criats, són personatges merament funcionals que fan avançar el discurs narratiu.

Aquesta novel·la consta de vuit capítols: els quatre primers conformen el nucli central de l’obra i els quatre últims proporcionen un sentit de “final” a la novel·la. Tot i que l’acció se situa en un sentit lineal en el temps- malgrat els el·lipsis i les acceleracions- no ens trobem davant una estructura narrativa clàssica: introducció, nus i desenllaç. Més aviat, cada capítol conforma un nucli únic amb una estructura interna pròpia. Ens trobem així, amb capítols desiguals entre si, tant pel que fa al material narratiu dispensat com en la importància final que tenen en el conjunt de l’obra. Cada capítol està composat per tot un seguit d’estampes el nucli aglutinador de les quals la conformen els personatges principals i tota una sèrie de detalls que doten d’un sentit a l’acció que va molt més enllà que el detall en si.

El primer que ens crida l’atenció és el desencaix entre els quatre primers capítols, l’impàs del cinquè i els salts temporals dels tres últims. En els quatre primers capítols ja sembla que l’autor ho hagi dit tot: ocupen molt més de la meitat de la novel·la, són capítols llargs i amb un munt de micro-arguments dins cadascun d’ells, els personatges queden perfectament dibuixats i l’acció temporal és coherent, del maig al novembre del 1860. Són quatre capítols amb molt de contingut i amb molta força. Podríem prescindir perfectament, en canvi, del capítol cinquè, el del Pare Pirrone. No aporta gaire bé res al relat, a part, potser, de la visió de la Sicília més poc agraciada. És com si l’autor ens deixés respirar després del vendaval de més de mitja novel·la. És aleshores, després d’aquest parèntesis, quan la novel·la recupera la intensitat amb el capítol magistral dedicat al ball. Som a l’any 1862 i han passat dos anys des de que havíem deixat el Príncep a Donnafugata. S’esdevé, a continuació, un sal temporal brutal: 21 anys des de que el Príncep visualitza la seva mort fins que es mor de veritat al capítol setè. Tenim, per tant, una acceleració del temps de la novel·la que va de l’any 1862 a l’any 1883. No sabem res de l’esdevenir dels personatges entre aquest període de temps. Per últim, passen 27 anys més i assistim a l’últim capítol, amb una Angelica ja molt gran i amb les germanes filles del Príncep fetes unes beates. Aquest darrer capítol serveix de tancament de les diverses línies argumentals perfilades al llarg de la novel·la.

Una de les peculiaritats de la novel·la és la veu narrativa, aquesta veu que parla des de la omnisciència i que, en certs passatges de la novel·la, esdevé protagonista més enllà de l’acció. És una veu irònica que sovint mira els seus personatges a certa distància, com si mogués els seus fils des de dalt d’un edifici. Tot plegat, de vegades, dóna la sensació de cartró-pedra, de postís. Els personatges són com figurants d’un teatre, el narrador ho sap tot d’ells però els mira a distància. És un mecanisme, d’altra banda, que accentua l’efecte “remot” d’aquest món que descriu i que ja no existeix. A més a més, aquesta veu narrativa es permet el luxe, sovint, d’intervenir des del present, trencant de sobte l’encanteri en el qual està submergit el lector:

“Perquè Tumeo pertanyia a l’espècie zoològica dels snobs passius, avui injustament bescantats. Naturalment, la paraula snob era desconeguda a Sicília en 1860, però de la mateixa manera que abans de Koch existien tuberculosos, així en aquella remotíssima edat existia la gent per a qui obeir, imitar i, sobretot, no afligir els que consideren de llevadura social superior a la seva, és la llei suprema de l’existència.”

D’altra banda, un dels elements més brillants de la novel·la és la bellesa de les descripcions, la plasticitat del llenguatge i aquesta pàtina d’or vell que sembla planar per damunt de tota la novel·la.

Temes i punts d’interès:

El determinisme del paisatge i del clima. Els personatges es veuen, sovint, afectats pel clima sufocant i per l’aridesa del paisatge. El paisatge dóna la sensació de immòbil i de, retruc, el mateix Príncep també dóna aquesta sensació: es mira a distància l’agitació que l’envolta tot i que és evident que l’afecta de ple. Aquest immobilisme es posa en relleu si el comparem amb l’agitació social.

“El sol, lluny encara d’arribar a la seva màxima intensitat en aquell matí del 13 de maig, es mostrava com l’autèntic senyor de Sicília: el sol violent i desvergonyit, el sol narcotitzant, que anul·lava totes les voluntats i mantenia cada cosa en una immobilitat servil, sumida en somnis violents, en violències que participaven dels capricis dels somnis.”

“Quan els caçadors arribaren dalt de la muntanya, d’entre els tamarells i les sureres tornà a aparèixer l’aspecte de la vertadera Sicília, aquella en què ciutats barroques i tarongers no són sinó accidents menyspreables: l’aspecte d’una aridesa de muntanyoles ondulants absurdes i irracionals, multiplicades a l’infinit, de les quals la consciència no pot captar les principals ratlles, concebudes en un moment delirant de la Creació: un mar petrificat a l’instant en què un canvi ràpid de vent hagués fet tornar boges les ones. Donnafugata, ajupida, s’amagava a un replec anònim del terrer i no es veia una ànima enlloc. Només unes migrades files de vinya denunciaven en algun indret la mà de l’home. Més enllà dels puigs d’una part, la taca blava de la mar, encara més mineral i més estèril que la terra.”

Sicília i els sicilians. La novel·la està carregada de referències al voltant de l’illa i del caràcter dels seus habitants.

“Veig, a més, que m’he explicat malament: he dit els sicilians i havia d’haver afegit Sicília, l’ambient, el clima, el paisatge Sicilià. Tal volta aquestes són les forces, més que les dominacions estrangeres, que han format el nostre caràcter: aquest paisatge que ignora el terme mitjà, entre la mollor lasciva i la maleïda fogositat; que no és mai mesquí, com ho hauria de ser una terra feta per habitar-hi homes, sinó que té un clima infernal que ens imposa sis mesos de febre de quaranta graus. (…) Aquesta violència del paisatge, aquesta crueltat del clima, aquesta continuada tensió en tots els aspectes, fins i tot aquests monuments del passat, magnífics però incomprensibles perquè no han estat edificats per nosaltres i que ens volten com bellíssims fantasmes muts: tots aquests governs que han desembarcat venint de Déu sap on, immediatament obeïts, al punt detestats i sempre incompresos, que s’han expressat sols amb obres d’art enigmàtiques per a nosaltres i concretíssims recaptadors d’impostos gastats després en altres indrets; totes aquestes coses han format el nostre caràcter, que així ha quedat condicionat per fatalitats exteriors a més de per una terrible malaltia de la voluntat.”

Donnafugata com l’espai que representa el paradís perdut i el record de la infantesa per part del Príncep i, per altra banda, com l’espai que representa la llibertat que es confon amb por per Tancredi i Angelica.

“Donnafugata ja era a prop, amb les seva aigües vives, amb els records dels sants avantpassats, amb la impressió d’una infància perenne.”

“Així passaven aquells dies, vagabundejant, descobrint inferns que després l’amor redimia, descobrint paradisos oblidats que el mateix amor profanava. El perill de deixar-se de jocs per anar dret cap allà on volien els sentits, els empenyia. Al final no cercaven més i es dirigien absorts a les més remotes habitacions, aquelles d’on ningú els hauria sentit cridar; però allà no hi havia crits, sinó invocacions i plors en sordina.”

El pas del temps i la fugida de la joventut. El miratge de la joventut recuperada. L’amor carnal i l’escena del ball.

“Encara som un home fort, i ¿com em puc aconhortar amb una dona que en el llit se senya abans de cada besada i després, en els moments de més emoció, no sap dir més que Jesús, Maria? Quan ens casàrem, quan ella tenia setze anys, tot això m’excitava, però ara…He tingut set fills amb ella, i no li he vist mai el llombrígol. ¿És just, això?”

“Tampoc no li agradaven les dones que assistien al ball. Dues o tres d’aquelles mares de família havien estat les seves amants i veient-les ara, carregades d’anys i de néts, es fatigava per recrear-les dins la seva imaginació tal com havien estat vint-i-tants anys enrera i s’irritava pensant que havia malgastat els millors anys perseguint –i aconseguint- aquells horrors.”

“A cada volta es treia un any de sobre. Aviat es va sentir com si en tingués vint, quan dins aquell mateix saló ballava amb Stella, quan encara ignorava el que eren les desil·lusions, el tedi i tota la resta. Per un instant, aquella nit, considerà la mort com a “cosa dels altres”.”

La mort i el pas del temp està present al llarg de tota la novel·la. Els cicles es succeeixen, el poder va canviant i els homes s’emparen en la il·lusió de l’amor que en realitat és tant efímer… Ballant amb Angelica, Fabrizio recupera un somni que ja no està al seu abast. Al final, la mort ve a buscar-lo:

“De sobte, entre aquell grup, s’obrí pas una senyora jove, esvelta, amb un vestit marró de viatge i ampla tournure, amb un capell de palla adornat d’un vel motejat que no aconseguia amagar la maliciosa gràcia del seu rostre. Insinuava una maneta enguantada i de camussa entre els colzes dels que ploraven, s’excusava i s’acostava. Era ella, la criatura desitjada de sempre, que venia a emportar-se’l. Era estrany que essent tan jove es fixàs en ell. L’hora de la partida del tren devia ser pròxima. Arribada davant seu, cara a cara, aixecà el vel i així, púdica però prompta a ser posseïda, li va semblar més bella de com mai l’havia somniada en els espais estel·lars.
El fragor de la mar s’apaivagà del tot.”

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada