El talent

 

Autor: Jordi Nopca

Editorial: La breu edicions

Acabo de llegir El talent de Jordi Nopca i el primer que vull transmetre és el que m’obsessiona d’un temps cap aquí: de talent, en la novel·lística catalana actual (i actual vull dir novel·les que escriuen autors joves, molt joves) n’hi ha a cabassos. Per això crec que és una mica la responsabilitat de tots els que ens dediquem a la difusió de literatura o a l’ensenyament de l’escriptura creativa —llibreters, professors, editors— fer surar i donar visibilitat a aquests escriptors que engreixen la salut de la novel·la catalana actual.

El talent és una novel·la que es pot llegir de moltes maneres. Per això no estaria d’acord amb alguns crítics que la situen en un àmbit restringit de lectors. És cert que fa certa olor a Vila-Matas —tampoc estaria d’acord que Vila-Matas no ho pugui llegir tothom— i que, des del moment que l’autor planteja un argument basat en la recerca del talent literari per part de dos joves editors, l’àmbit temàtic sembla que quedi restringit en l’autocomplaença del món de l’edició, de l’escriptura i d’aquestes aventures literàries que, és veritat, conformen l’eix vertebrador de la novel·la. És cert: la novel·la d’en Nopca és literatura des de dins amb constants picades d’ullet pel lector que està més al cas i juga amb l’ambigüitat autor-narrador-protagonista (Autoficció?). Però, què més?

Els personatges protagonistes, per una banda. I l’estil, per l’altra.

Un dels requisits indispensables de tota novel·la és crear empatia entre lector i personatges i crec que aquesta novel·la compleix aquesta voluntat. Tant se val que qui escriu aquesta ressenya formi part de la generació que aquest any en farà quaranta: em sento identificada amb les vicissituds vitals —deixem, ara, les literàries de banda— de la Júlia Nonell i en Marco Casanova, una dècada més joves. Avatars de vida, els de la Júlia i en Marco, que resulten mostrats mitjançant la tècnica del detall revelador. Fer-se gran és que la pica quedi embussada per fulles d’enciam: “Tot el que diem, però, es manté dins els paràmetres realistes —descafeïnats i foscos—que fan pensar en l’entrada imminent en el món adult, que està fet de: (1) desenganys; (2) rutines impossibles d’esquivar; (3) piques embussades per fulles d’enciam; (4) patologies mentals; (5) sexe a hores convingudes; (6) recerca histèrica del benestar.” (p.307). Com a lectora, el detall de les fulles d’enciam a la pica, entre d’altres, m’ha obert un ventall de finestres i significats. I comparteixo amb la Júlia i en Marco aquest vertigen que ens arrossega, amb la boca oberta i amb el vent fuetejant-nos a la cara, a fer-nos grans.

El talent, per tant, també es pot llegir d’aquesta manera: com una novel·la d’aprenentatge. I com una novel·la d’entreteniment. Dos herois que emprenen un viatge i retornen a casa com uns antiherois. No és això la vida? No és això l’essència de la novel·la? I, com comentava, és fàcil i gratificant identificar-nos amb aquest personatges que busquen amb desesper un punt de referència que els faci avançar en aquesta cursa cap a la maduresa.

L’estil, deia. Us asseguro que llegir El talent és un plaer també en aquest sentit. Com acoloreix el català en Jordi Nopca! Com recupera paraules i com en potencia el gust! Quina destresa per crear imatges, sensacions i emocions i caracteritzar personatges. Guaiteu: “L’endemà ens llevem amb l’olor marronosa del cafè amb llet,…” (p.44); “…i al costat de l’entrada del metro m’hi sembla veure el meu professor de llatí, ratolinesc, amb pantalons de pinça i barba blanca.” (p.70); “No puc evitar somriure, encara que intento no ser gaire efusiu i que la mà que guardo dins els pantalons —un toc d’elegància— no fugi cap al cel, disposada a fer baixar el sol rogenc per acaronar-lo com un gat clapejat de tendresa.”(p.85); “Vam fundar Edicions del Cocodril amb l’objectiu de publicar literatura, no crispetes de colors ordinaris ni fanfàrries vestides de càtar.”(p.102); “Barcelona és una truita de patates ben aixafada, un barret mexicà voltant per la Rambla, carrers plens de pixum fosc i pròtesis dentals abandonades sobre la taula. Una altra mena de realisme brut”(p.209).

Llegiu El talent si voleu descobrir un autor català, molt jove i que narra amb ofici. Que ha escrit una novel·la amb lectures i significats diversos. Jo ja espero amb candeletes la novel·la següent.




 

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada