Lent

Autor: Narcís Comadira

Editorial: Edicions 62

Estem aferrats en el va i ve de ritmes quotidians desenfrenats. Ancorats en una mirada, sovint, esquerpa i fugissera, que fa invisible als ulls allò que és essencial. Per això, hem de deixar-nos acaronar quan ens conviden a la lentitud, a ser lents, amb tots els matisos de significat que ens “indica” l’autor en el pròleg que enceta el seu darrer recull de poemes: la pausa enmig del batibull del dia a dia i l’enfoc detingut i reposat del cromatisme del món que ens envolta.

L’expressivitat màxima de la poesia que escriu Narcís Comadira prové d’aquesta doble vessant: la poesia entesa com un joc conceptual, per una banda, i la poesia com una experiència sensitiva, per l’altra. I del fet que, com qui no vol la cosa, el poeta no encarcara les paraules en carcasses d’imatges barroques, si no que les fa fluir, límpides i netes. Poesia i concepte, sí, però que la vida hi bategui, que la senzillesa íntima i el poder evocador del poeta, ens facin de lent i de mirall.


D’aquesta manera, la primera part del poemari, ens remet, sobretot, al present i a la memòria íntima. A l’ara i aquí : “Però sempre és Avui, només Avui” (del poema Demà). A l’individu entotsolat -oh! Quines paraules rescata de l’oblit Comadira!- en el seu univers particular: “Embolcallat de desesma / consirós, entotsolat, / fullejo amb ànima tendra / l’atles del batxillerat” (del poema L’atles). A la natura-vida, a la natura com a certesa de la mort: “Natura compassiva, / com t’odio, que esmusses / el dolor cantellut / de la meva carn vella” (del poema A la natura).


Partint d’aquest subjecte que es contempla, “Torna’t a tu. Et trobaràs / la terra desvastada, / però no desesperis.” (del poema Torna’t a tu), la segona part agafa una dimensió més col·lectiva. Som el present i som el record, però també som hereus i conservadors de la memòria històrica i dels referents de l’època que ens ha tocat viure. En aquest sentit, tanca el recull, un extens poema dedicat a la ciutat de Girona: “[…] Els anys passaven lents / i així es teixien, lentes, les ombres de la Història, / a la vella ciutat meva perduda” (del poema A la ciutat perduda)
Els poemes, a Lent, llisquen com l’aigua transparent d’un riu, “sobre l’aigua de líquid lapislàtzuli” (del poema Matí feliç)

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada