Les veus del pamano

Autor: Jaume Cabré

Editorial: Labutxaca

Les veus del Pamano de Jaume Cabré és una novel·la total. Entenc per novel·la total aquell tipus de novel·la que ho conté tot: la capacitat d’entretenir, d’emocionar, d’oferir diversos plans de lectura i que, a més a més, sigui equiparable, literàriament, a les millors obres de la literatura. En aquest cas estem parlant d’una obra escrita en català per un autor català contemporani. Podem dir, sense por a equivocar-nos que, amb aquesta novel·la, Jaume Cabré té dret a figurar al costat dels grans noms de novel·listes d’aquí i de fora, sobretot per la capacitat que té de combinar els recursos narratius i de crear un univers literari propi i d’alta volada.

Qualsevol tipus de lector o, el que és el mateix, moltes menes de lectors amb gustos diferents, poden trobar el “seu” llibre en aquest novel·la. A qui li interessi la història, per exemple, hi trobarà el protagonisme d’uns fets que van trasbalsar el nostre país durant la guerra i postguerra, sobretot als pobles petits dels Pirineus, en aquest als Pirineus de Lleida: les lluites entre els maquis, amos de les muntanyes, i els falangistes; les morts entre veïns a mans d’uns o dels altres; els odis i els recels heretats de la guerra que es transmeten generació rere generació… I com tot això pot afectar, encara, a uns personatges que viuen en ple segle XXI…És interessant, en aquest sentit, la reflexió que fa l’Oriol, un dels personatges de la novel·la i, potser, el més protagonista de tots, al voltant de la pèrdua de la dimensió èpica de la història quan aquesta es focalitza en el detall de la dimensió humana:

La història, quan entra en detalls, perd volada èpica. Jo com que visc des de dins i de molt a la vora la Història que m’ha tocat, no puc deixar de percebre aquests detalls. P.621

A qui li interessi la intriga, per altra banda, es deixarà emportar per les vicissituds, amors i secrets de la família Vilabrú, per les maquinacions sense pausa de la senyora Elisenda, pel destí final dels papers de l’Oriol, per l’amor i per l’odi que aniquila la racionalitat dels personatges. Perquè, Les veus del Pamano, no deixa també de ser una novel·la on l’amor hi té un protagonisme rellevant.

Però cap d’aquest línies argumentals arribaria amb tanta força al lector si no fos per l’habilitat de Jaume Cabré de jugar amb els recursos narratius i presentar-nos una novel·la on el lector ha de participar de manera activa i esforçar-se a lligar caps a partir de totes les finestres i dels plans narratius que va obrint l’autor. Cabré és una mestre a l’hora de “suggerir”, principi bàsic de tota novel·la. I si el lector entra en el joc, la recompensa que s’emporta és enorme, perquè haurà omplert els forats d’allò que li han suggerit.

Com a lector, obrir un llibre es converteix en l’acceptació de la invitació que en fa l’autor a entrar en el món de les seves reflexions i dels seus plantejaments estilístics.

Si aquesta novel·la hagués estat escrita seguint el mètode tradicional d’introducció, nus i desenllaç, el resultat no hagués estat ni de lluny el mateix.

Un dels temes que, al nostre entendre, il·lumina de cap a cap la novel·la és el de la preservació de la memòria personal que amb el temps, esdevé memòria històrica. De fet, Jaume Cabré utilitza un recurs que ha esdevingut un lloc comú de la literatura universal de tots els temps: el manuscrit trobat i la responsabilitat que cau al damunt de qui el troba perquè n’esdevé el guardià, el transmissor i el responsable de preservar-lo. Ho diu la Tina:

I no sabia que hi estava implicada només pel fet de ser lectora dels quaderns de l’Oriol. P.399

I més endavant:

A qui li importa saber qui va ser realment l’Oriol Fontelles? A mi. I a ningú més. Potser també li importaria saber-ho a la seva filla. Al seu fill, el Joan, si és que és viu. No és veritat: a la Memòria, també li importa saber qui va ser l’Oriol Fontelles. I m’agradaria moltíssim saber per què una mestra grisa, amb problemes de pit, amb problemes de fill, amb problemes de marit i amb problemes de pes, s’està convertint en un detectiu que ensuma el rastre d’un heroi imprecís, o potser d’un malvat, i qui deu ser la dona que m’ha pres la felicitat. Per què. P.457

Quan Tina comença a llegir els quaderns de l’Oriol, esdevé la mestressa d’un secret i aquest fet, al final, és la seva condemna. Tina, frustrada pel seu present, desitja restablir la memòria històrica a través dels papers de l’Oriol i, de la mateixa manera, deixar la seva empremta a les generacions futures que vindran. Per això transcriu el manuscrit a l’ordinador, una eina aparentment més segura. D’altra banda, Tina utilitza també la càmera de fer fotos per lluitar contra l’oblit i, d’aquesta manera, fixa la seva veritat; amb la poesia de les seves fotos dignifica el record.

De fet, la majoria dels personatges de la novel·la lluiten per preservar la seva memòria personal, d’una manera o d’una altra, a través de l’art, de l’escriptura, de la mentida o de la veritat. Oriol escriu per deixar constància del que va ser, perquè la seva filla sàpiga qui va ser el seu pare i perquè la Història conegui el paper rellevant que va tenir en la lluita contra la falange. I, a la vegada, fa el retrat de l’Elisenda que ell veu; pinta un somni: l’Elisenda que ell vol. Quan pinta Valentí Targa, per altra banda, s’estableix un tour de force angoixant: Oriol vol que passi a la posteritat la mirada freda i assassina del responsable de la seva desgràcia, però a la vegada, per poder sobreviure, ha de fer un retrat on l’altre es senti cofat.

La lluita dels Serrallac, pare i fill, és deixar constància de la veritat en les pedres, un material que en aparença no es pot destruir. Són els artífex del canvi de noms del carrers i de deixar gravada la memòria en les lloses. Al final, com diu en Pere Serrallac, la vida d’una persona es resumeix en el guionet que separa les dues dates, la del naixement i la de la mort. La seva feina és intentar transmetre la veritat i la memòria, la lluita contra l’oblit, en aquest guionet, el “Cant de la llosa”.

I enmig de tots aquest personatges que lluiten per preservar la memòria, l’Elisenda Vilabrú s’encarrega de destruir-la, actuant com un demiürg perquè quedi a la posteritat la seva memòria, la seva veritat inventada però que és seva. Elisenda, en aquest sentit, s’erigeix com un Déu pel damunt dels altres personatges de la novel·la, esborrant proves i movent el fils segons els seus interessos. És la seva lluita particular contra Déu, a qui ella fa responsable de la seva desgràcia.

Hem dit al començament que l’amor, en les seves múltiples formes, té un protagonisme destacat en aquesta novel·la. I, lligat amb l’amor, la traïció, la lleialtat i la deshonra. L’amor que mou el cel i les estrelles, com diu l’Oriol. Els personatges estimen d’una manera irracional, cega, amb totes les seves conseqüències. L’amor, entès d’una manera ben particular, això si, és el que mou a l’Elisenda a beatificar l’Oriol i, de passada, guanyar el seu tour de force amb Déu i, també, malgrat l’amor, amb el mateix Oriol: beatificant-lo es venja, post-mortem, de la seva traïció. Per altra banda, l’amor d’Oriol cap a la seva filla que no coneix és el que l’impulsa a convertir-se en un heroi i a portar una doble vida que el va aniquilant mica en mica. La tragèdia d’aquest personatge és que no pot ser ell mateix en cap moment, ni després de mort. L’amor de Tina cap el seu fill i el desamor de la traïció d’en Jordi, és el que l’empeny a refugiar-se en els papers de l’Oriol, com una escapatòria enfront el seu malaguanyat present. L’amor d’en Jacinto cap a la seva senyora. L’amor carnal d’en Valentí Targa també cap a l’Elisenda…I, a causa de l’amor que la Ventura sent cap el seu fill, assassinat vilment, pren la determinació de no trepitjar mai més el carrer del Mig fins que s’ho torna a dir.

Finalment, estretament lligada amb l’amor, la tragèdia de la mort, que esquitxa de cap a cap la novel·la. Les veus del Pamano són les veus de la mort: l’Oriol, la Tina, en Jaume Serrallac, en Valentí Targa…, tots senten la canterella del Pamano abans de morir. Són els seus actes els que els condueixen a la mort. I, també en aquest cas, l’Elisenda s’erigeix per damunt dels altres personatges, essent-ne la responsable.

He comentat al principi que, l’encert d’aquesta novel·la a part de les línies argumentals, és l’habilitat que té l’autor a l’hora de disposar el material narratiu i que, gràcies a aquest fet, la novel·la es carrega de força i de contingut. Cabré crea un univers ficcional, Torena, amb una forta càrrega simbòlica –que ens recorda sovint, per altra banda, a Rodoreda-, i una manera de narrar que, al final, fa trontollar la relació entre la realitat i la ficció.

El fet que la novel·la sigui narrada amb diversos plans narratius, amb salts en el temps cap endavant i endarrere, permet a l’autor donar una dimensió temporal única a la novel·la i situar així, el seus personatges, en un mateix pla. En una entrevista que li fan sobre Les veus del Pamano, Jaume Cabré diu el següent:

Vaig decidir considerar el temps com una cosa elàstica quan, després de moltes pàgines i anys de feina, vaig adonar-me de la imprescriptibilitat de la responsabilitat moral de l’individu. Tu ets responsable dels teus actes per més que hagin passat cinquanta anys. Per tant, el temps compta poc, en el terreny moral. En conseqüència, podia comptar poc en l’àmbit narratiu: sempre és present, a la novel·la.

L’autor soluciona aquest fet amb un recurs cinematogràfic: una acció del present obre la porta a una del passat, com un punt de fuga. I, alhora, amb el recurs del símbol i dels paral·lelismes: la Tina i en Jordi, per exemple, obren una enciclopèdia per saber com és Torena mig segle més tard que l’Oriol i la Rosa fessin el mateix gest. El perfum de nard d’Elisenda és un leiv-motiv que es converteix en el símbol de l’amor i de la mort. Jaume Serrallac pot gravar la veritat a les lloses i així dignificar la memòria del seu pare que va haver de gravar la veritat imposada.

Però el que fa trontollar la relació entre la ficció i la realitat, com dèiem fa un moment, és el punt de vista. A part del fet que el narrador canvia sovint i sense treva de registre lingüístic segons qui està parlant, fent d’eco de les veus dels personatges, situa al lector en una posició d’avantatge respecte a les criatures de la ficció. El narrador anticipa, fent gala d’aquesta ironia tràgica que plana per damunt de la novel·la, i, per tant, el lector sap més que els personatges. El lector acaba essent protagonista perquè s’erigeix com el coneixedor de la veritat. D’aquesta manera es crea un efecte interessantíssim que traspassa les línies de la ficció: qui llegeix la novel·la es converteix en coneixedor del secret i de la “veritat” que tant ha volgut esborrar l’Elisenda. Al final, la lectura –fora de la ficció- és la que dignifica el record de l’Oriol.


0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada