Sukkwand Island

Autor: David Vann

Editorial: Empúries

“Sukkwand Island” impressiona. Per l’estil, sí, però més per la història que s’hi explica. Una història dura i sense concessions amb un punt de gir al final de la primera part que dispara a la percepció del lector. No t’ho esperes. I continuar llegint suposa un acte de valentia. Però continues perquè saps que valdrà la pena, perquè saps que l’art, que l’escriptura, poden també ser això: el mirall d’un escenari que és una amenaça i la caracterització d’uns personatges que no només baixen a l’infern, sinó que hi viuen.

Un pare i un fill de tretze anys. Una illa al sud d’Alaska enmig del no res. La voluntat del pare d’estrènyer la relació amb el nen. La por del xicot que, lluny de tot i enmig d’una natura extrema, no pot comptar amb el recolzament d’un pare que plora a les nits i que conviu amb el mar revoltat de la seva consciència.

La primera part del llibre és una obra mestra de l’art de narrar: tensió narrativa, escenari integrat i actuant com un protagonista més i un gran encert pel que vindrà: focalització en tercera persona de la consciència d’en Roy, el nen. Estem amb ell, dins d’ell. Per això l’impacte del final. Hem estat tota la primera part patint amb ell i després es fa el silenci. Però de tant en tant el narrador se n’allunya per fer-nos fixar en aquest entorn que s’erigeix com una intimidació. Això sí que és narrar amb els cinc sentits! Masteguem l’espai i en sentim la olor, el gust, el soroll i el tacte. L’autor aposta per l’economia de paraules més que no pas per la proliferació barroca d’adjectius. Però cada paraula és precisa i única.

A la segona part es perden una mica tots els encerts de la primera. Canviem de focalització. Ara estem amb el pare i assistim a la seva davallada lenta però sense pausa. Sembla com si l’autor volgués anar més per feina i es deixés roba pel camí: perd la capacitat de fer-nos sentir dins l’escenari i, cap al final de la novel·la, dóna la sensació que té pressa per acabar-la. Sens dubte, David Vann és molt més hàbil narrant amb càmera lenta, és a dir, escenes on hi hagi poca acció, on es pugui recrear amb ment i paisatge, que no pas en les escenes on passen més coses. Tot i així, és gratificant arribar fins al final.

No us perdeu la lectura d’aquesta novel·la. No només t’enganxarà, sinó que també la viuràs.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada