Entrades

Dir i mostrar: les dues tècniques clau de l’escriptura creativa

Mostrar i dir. Show and tell. Mostrar y contar.

“Mostra-m’ho! No m’ho diguis!”. Heus aquí una frase que et trobaràs a molts manuals d’escriptura creativa. 

 

Però… Què vol dir exactament? Què és mostrar? Què és dir? Està més bé una cosa que l’altra? Fixa’t en aquest paràgraf extret d’un conte de Jaume Cabré :

 

Paràgraf número 1, extret del conte OPUS POSTUM

 

Va ajustar el seient perquè estava un pèl baix. Això que feia mitja hora que l’havia deixat a mida. No, ara està massa alt. I es belluga una mica, veus? Merda. Ara. No. Sí. Es va treure el mocador de la butxaca del jaqué i s’eixugà el palmell de les mans. Ho aprofità per passar el mocador per damunt de les tecles impol·lutes com si estiguessin xopes de la suor d’altres desconcerts. Es va ajustar els punys de la camisa. Tot jo sóc una agonia. Tinc la gola seca, la sang plena de punxes i el meu cor és a punt d’esberlar-se per tantes i tantes coses. No vull que em tremolin les mans. A mà dreta, la fredor mortal del públic. No hi volia tornar a mirar per si realment no s’havia confós quan, inadvertit, mirà les primeres files en saludar. És clar que s’havia confós. És que si no, era per plegar ara mateix. Un estossec de dona. Un estossec d’home, molt llunyà i potent, que li va fer recordar la immensitat de la sala.

 

I ara llegeix aquest fragment del primer capítol de Sefarad , la gran novel·la de Antonio Muñoz Molina :

 

Paràgraf número 2, extret del capítol SACRISTÁN

 

Dice mi mujer que vivo en el pasado, que me alimento de sueños, como esos viejos desocupados que van a jugar al dominó en nuestra sede social y asisten a las conferencias o a los recitales poéticos que organiza Godino. Le contesto que más o menos esos mismo soy yo, casi un desocupado, un parado de larga duración, com dicen ahora, por mucho que me empeñe en emprender negocios que no llegan a nada, en aceptar trabajos casi siempre fugaces, y muchas veces ilusorios y hasta fraudulentos. Pero no le digo que ya me gustaría a mí vivir de verdad en el pasado, sumergirme en él con la misma convicción, con la voluptuosidad con que lo hacen otros, com Godino, que cuando come morcilla en caldera o recuerda algún chisme o algún apodo de un paisano nuestro o recita unos versos de nuestro poeta más célebre, Jacob Bustamante, enrojece de entusiasmo y felicidad, […]

 

Veus la diferencia de to? El primer paràgraf és mostrat. El segon, dit. I tots dos són meravellosament escrits, oi? Dos recursos d’escriptura creativa!

Què passa al primer paràgraf? El personatge actua davant del lector. El lector experimenta el que li passa al protagonista a través de l’acció, els pensaments del personatge i els sentits. Vivim el que li passa i com es sent en Pere Bros. Ho vivim i ho patim. El narrador se situa en un segon terme i ens mostra l’acció, la representació del que viu el personatge. I què deduïm, nosaltres lectors, després de llegir aquest passatge, aquest començament de conte? Que estem davant un personatge que està a punt de fer alguna cosa que el fa patir molt.

Tingues present això: que el lector participi en el relat, és a dir, que pugui deduir i imaginar, és la clau perquè s’enganxi en el text.

Què passa al segon paràgraf? El lector experimenta una narració bellíssima d’un personatge que explica com se sent. És fantàstic! Tenim la sensació que ens expliquen un conte a la vora del foc, amb aquest to del narrador que ens arrossega com en un somni. En canvi, és un passatge molt dit.

Dir i mostrar, dues tècniques meravelloses si en saps treure profit. Segons el tipus de narració, segons el passatge que estem narrant, de vegades ens convindrà més mostrar i d’altres, dir.

 

Quan parlem del dir i del mostrar estem parlant, de fet, d’un tema de distància. En el primer exemple tenim la sensació de ser més a prop de la història, de participar-hi, en canvi en el segon tenim la sensació que els esdeveniments són més lluny. Ens movem en una narració més abstracta i conceptualitzada.

 

Mostrar: emocions, estats mentals i pensaments. Una ambientació i un clima. Quan narrem una escena. Quan fem que els personatges actuïn. Quan ensenyem un paisatge i no quan l’expliquem. En un passatge mostrat el lector reprodueix mentalment imatges plàstiques sobre el que està llegint.

 

Dir: quan conceptualitzem, quan el narrador reflexiona en una pausa reflexiva, quan el narrador resumeix una successió de fets. Quan el narrador explica una història. En un passatge dit, si està ben narrat, la veu narrativa arrossega al lector en un món màgic, d’il·lusió.

Al final, i en els dos casos, es tracta de ritme narratiu, d’enganxar el lector en la història. I, sobretot, es tracta de buscar, com a escriptors, l’equilibri i l’especificitat del llenguatge. El detall revelador.

 

A la seva obra La meva lluita, Karl Ove Knausgard, autor noruec actualment molt aclamat, combina a la perfecció aquestes dues tècniques. Aquesta obra és etiquetada per part del seu autor com a novel·la de no ficció. I és justament això: les tècniques novel·lístiques al servei de la biografia, en aquest cas. En aquest sentit, en l’obra de Knausgard hi ha llargs passatges mostrats. Però l’obra, a més a més, està sembrada de pauses reflexives on l’autor ens parla d’art i de literatura, sobretot. I, a més a més, ho combina amb llargs passatges dedicats a reflexions al voltant d’ell mateix i del fet d’existir.

 

Però la tècnica que domina de meravella Knausgard, sobretot, és escriure amb detall. El que acabem de dir: l’especificitat del llenguatge. Et convido a llegir aquests dos exemples:

 

Paràgrafs números 3 i 4, extrets d’ UN HOME ENAMORAT, segon volum de La meva lluita

 

Jo tenia disset anys, anava el gymnas, i encara que no entenia ni una paraula dels seus poemes, ell sabia que jo llegia llibres. […] Tant era que no l’entenguéssim, tant era que fos la nit de Nadal, que les costelles de xai, les patates, el puré de colinap, la cervesa de Nadal i l’aquavit fossin a taula; ell parlava de Heidegger, des de dins […] Amb els cabells despentinats, l’americana torta i la corbata plena de taques, seia allà i parlava, amb els ulls encesos, realment li brillaven, i sempre ho recordaré, perquè a fora era fosc com una gola de llop, la pluja repicava a les finestres, era la nit de Nadal del 1986 a Noruega, la nostra nit de Nadal, hi havia els regals a sota l’arbre, tothom s’havia mudat, i l’únic tema de conversa era Heidegger. L’àvia tremolava, l’àvia rosegava un os, la mare escoltava atentament, l’Yngve havia parat d’escoltar. A mi, tant me feia tot plegat, i sobretot estava content perquè era Nadal.

 

Molt senzill. Obries un llibre, llegies, i si els poemes s’obrien davant teu, era que hi tenies dret, i si no, no. Quan tenia vint-i-pocs anys i el cap encara ple d’idees del que podria arribar a ser, m’empipava molt ser una d’aquelles persones a qui no se’ls obren els poemes. Perquè això tenia conseqüències greus, molt més greus que simplement quedar exclòs d’un gènere literari. També em jutjava a mi. Els poemes miraven a l’interior d’una altra realitat, o veien la realitat d’una altra manera, una de més veritable que la que jo coneixia, i el fet que no em fos possible adquirir l’habilitat de veure-ho, perquè era una cosa que es tenia o no es tenia, em condemnava a una vida en un pla inferior, de fet, em convertia en un dels inferiors.

 

Mostrar i dir. Les dues tècniques d’escriptura que, si domines, t’ajudaran a millorar de manera considerable els teus textos!

El detall revelador: la llum enmig del paràgraf

Fixeu-vos en aquest paràgraf de la meravellosa novel·la de Vassili Grossman, Vida i destí :

“Quan bevia te amb els seus soldats descansant plàcidament, il·luminat per la reverberació lúgubre dels incendis, aquell home de cara plena, amb el cap rodó calb i els ulls com plats, semblava un ésser irreal. Sovint s’asseia descalç, ja que li feien mal les durícies dels peus, i sense jaqueta perquè sempre tenia calor. I allà es quedava assegut, bevent a glops un te calent d’una tassa decorada amb diminutes flors blaves, mentre el lúgubre soldat Liàkhov, amb el cap enrotllat amb una bena, li servia a cada moment, d’una tetera fumejant, un raig bullent.”

Veieu el soldat il·luminat per la llum dels incendis? La descripció és austera però sublim. Sobretot ens queda la imatge d’aquestes durícies als peus i, sobretot sobretot, el detall de la tassa amb les diminutes flors blaves. Tenim un soldat, alt i gros, en un moment de repòs enmig de l’horror de la guerra. Un soldat que veu “te calent d’una tassa decorada amb diminutes flors blaves”. Aquest detall, singular, concret, únic i plàstic, que brilla com una petita joia enmig del paràgraf, ens transmet la dimensió humana del soldat, un home, un ésser humà, enmig de la guerra. El que és petit i concret, identificable contra el que no podem abastar.

Escriure és això: la troballa del detall, el detall que ens concreta allò que és difús. Suggerir tot un món amb una imatge, amb un objecte. El detall revelador és el zapato retorcido como una lengua negra a través de la qual Leila Guerreiro representa l’horror dels desapareguts durant la dictadura argentina a la crònica El rastro de los huesos. L’escriptora argentina ens descriu l’habitació de “luz grumosa” on s’identifiquen les restes:

“No es grande. Cuatro por cuatro apenas, y una ventana por la que entra una luz grumosa, celeste. El techo es alto. Las paredes blancas, sin mucho esmero. El cuarto –un departamento antiguo en pleno Once, un barrio popular y comercial de la Ciudad de Buenos Aires- es discreto: nadie llega aquí por equivocación. El piso de madera està cubierto por diarios y, sobre los diarios, hay un suèter a rayas roto-, un zapato retorcido como una lengua negra –rígida-, algunas medias. Todo lo demás son huesos.”

La llum són aquest dos ocells vermells que alcen el vol, la representació de la solitud i el preludi de l’abisme que viuran els dos protagonistes, al començament de Tòquio Blues de Murakami:

“Vam sentir el cruixit de les fulls dels arbres, i de lluny ens va arribar el lladruc d’un gos. Era un lladruc fluix, confús, com sortit de la porta d’entrada a un altre món. No se sentia cap soroll. Tampoc no vam trobar ningú. Només vam veure dos ocells vermells que, espantats, van alçar el vol des del mig del prat i se’n van anar bosc endins. Mentre caminàvem, la Naoko em va explicar la història del pou”.

Escriure és anar a la recerca de detalls identificables i únics. Un allau de detalls ens sobrecarregarà de sensacions i no ens transmetrà res: si molts objectes brillen no n’acabes veient cap. En canvi un detall únic i revelador serà una llum enmig d’un paràgraf.