Entrades

La noia del tren

Fenòmens literaris tipus La noia del tren de Paula Hawkins

Fenòmens literaris tipus La noia del tren de Paula Hawkins

Sóc llibretera, escriptora i, per damunt de tot, lectora. I visc des de fa temps, sobretot en la meva faceta de llibretera, aquests fenòmens editorials que rebenten els mitjans mediàtics tipus catedrals del mar, ken follets, sabanas santas, códigos da vincis i grey, per citar-ne alguns així sense pensar-hi gaire. I, ara, aquest últim: La noia del tren de Paula Hawkins.

Són fenòmens que em fascinen perquè, en molts casos, estem parlant de llibres més aviat d’una qualitat literària dubtosa però, això sí, amb un aparell de màrqueting molt potent al darrera. Fenòmens de massa. Però és només això? Aquests llibres es venen tan i tan per un pur tema de difusió? Això vol dir que els milions de lectors del món que llegeixen aquests llibres i després els recomanen tenen poc criteri? No és una mica presumptuós pensar això? Com valorem la qualitat d’una lectura? Hem de valorar el fet que, almenys, es fomenta la lectura, sigui quina sigui, o hem de lamentar el fet que es llegeixin aquestes obres “menors” en detriment de joies que queden amagades si no és que un llibreter voluntariós i prescriptor les recomana? És una utopia pensar que obres d’una qualitat literària major poden arrasar de la mateixa manera? Ja ho hem viscut: els Premis Llibreter, per exemple, gràcies als quals els llibreters ens sentim cofois que la qualitat també es tradueixi en vendes.

Crec que hem de valorar el que ens pot oferir una novel·la a partir de dos barems: l’entreteniment i/o la qualitat literària. I potser encara un tercer: aquest plus de coneixement que ens fa més savis quan llegim bones novel·les. Si aquests tres ítems van de bracet és quan podem parlar de novel·la total. És aquella novel·la que ho té tot: estil, tècnica, entreteniment i que, a més a més, ens transmet la il·lusió d’una visió del món a través de la ficció.

Enmig de tot això, què ens aporta la lectura de La noia del tren de Paula Hawkins? És una bona novel·la? No, no és una bona novel·la si l’analitzem des d’un punt de vista literari: l’estil flaqueja, les veus en primera persona de les tres protagonistes es confonen i el final justeja, només per citar algunes de les mancances d’aquesta novel·la. Entreté? Doncs sí. I enganxa. Enganxa si et deixes emportar per la història i t’oblides de ser llepafils. Saber enganxar al lector també és un mèrit. Llàstima que el final de la novel·la estigui poc treballat. I entre una cosa i una altra, arribo a la conclusió que, de tant en tant, una novel·la d’aquestes no fa mal. Que es com mirar una pel·lícula dels dissabtes a la tarda: tabula rasa i neteja mental. Ara, si tenim en compte que la vida és curta i la pila de llibres pendents és infinita, val més assegurar el tret que, de lectures d’estiu fresques i intel·ligents, també n’hi ha!

 

Els nens del sac

Autor: Damià Bardera

Editorial: El cep i la nansa edicions

La lectura del recull de contes de Damià Bardera no deixa indiferent. Crec que aquesta asseveració és la que sosté i dóna entitat al llibre d’aquest jove escriptor empordanès. No deixa indiferent i sacseja. I, avui dia, acostumats a la súper producció de llibres fats tant de forma com de contingut, ensopegar amb un llibre com el d’en Bardera suposa, d’entrada, un bon motiu per llegir-lo i escatir-ne els encerts.

El primer conte, el cavallitu, suposa un cop de puny als morros del lector. Res de concessions. L’autor et deixa molt clar quin joc et proposa, en quin univers estàs a punt d’entrar: el de la irreverència d’un món que en realitat és el mirall invertit del núvol de cotó de les faules infantils i animals, del nostre imaginari col·lectiu. Si Pere Quart en el seu Bestiari, des de la ironia, ja posava en evidència les virtuts i els defectes dels éssers humans i, per altra banda, Pere Calders, des de l’imaginari fantàstic, en ressaltava la comicitat de la convivència, Damià Bardera dóna un pas més i juga amb el sentit literal i metafòric de les faules que estrafà. El lector hi trobarà, en aquests contes breus, braços i cames escapçades, nens que perden ulls, mainada cruel i adults que es transformen en nens, caníbals que fan el vermut i animals de tota mena que reprodueixen el somriure grotesc dels humans. Crítica social i moral, mofa i escarni de la nostra societat paranoica amanida de psiquiatres que recepten pastilles màgiques. En aquest sentit i com tota forma narrativa breu, el títol, sovint ens dóna la clau interpretativa.

No hi he sabut veure, per altra banda, la puresa d’estil que ressenyen alguns. Sí que és cert que contes com ara, per exemple, el cavallitu, caputxeta, el gegant del pi, Blancaneus, les rates, l’ós panda, l’estilisme narratiu és molt acurat, de vegades sembla que l’autor no se’n recorda de mantenir aquest nivell formal. Damià Bardera combina la poesia amb la narrativitat més transparent. I, des del meu punt de vista, quan vol ser poètic, excel·leix, i quan vol ser més narratiu, simplement no excel·leix tant: s’oblida dels detalls i s’instal·la en els genèrics o no està prou a l’aguait, per exemple, de les redundàncies o de la tirallonga d’adjectius junts que no ofereixen nous matisos.

De tota manera, recomano al lector la lectura d’aquest recull de contes pels motius que he exposat més amunt. Fixeu-vos, si no, en l’acabament del primer conte, el cavallitu, que, al meu entendre, dóna el to a tot el llibre, “esperant el retorn circular d’un nen sense cames, un nen de fireta, integrat en un cavall de mentida, i sempre amb un somriure gravat al rostre, tots tres, sense defallences de cap mena, sempre renovant la vida una vegada i una altra” o, si voleu, en aquestes dues frases que encapçalen Blancaneus, “Avui es lluna plena. Una lluna immensa i groga, a punt de rebentar”. Per detalls com aquest, ja val la pena llegir Els nens del sac.

Revista de Girona, nº 283