Un habitual de la comisaria

Autora: Dominique Manotti

Editorial: Alrevés

Després de llegir amb delit “Un habitual de la comissaria” de Dominique Manotti, subscric una vegada més aquella màxima que, de vegades o gaire bé sempre, per entendre la realitat de la cara B d’un país resulta més útil llegir una bona narració negra que no pas escoltar les notícies cada dia. Tot i que, en aquest cas i segons afirma l’autora, tot el que es narra és real. Una novel·la, doncs, que emmiralla la realitat o, el que és el mateix, la realitat disfressada de novel·la. Una trama coral que és més negra que el quitrà i més descarnada que un os després d’haver passat per les dents cantelludes d’un gos.

A “Un habitual de la comissaria” no hi trobareu herois ni antiherois romàntics. Ni tampoc una trama vertiginosa farcida d’enigmes, punts de gir o intrepidesa narrativa. No és aquesta la voluntat comunicativa de l’autora. Dominique Manotti vol reproduir la realitat-veritat sense concessions. I, en aquest sentit, estil —directe, sense floritues— i estructura convergeixen cap aquesta finalitat: obrir finestres per emmarcar la sordidesa.


L’autora francesa, en aquest sentit, ens mostra el costat més miserable de París. Escenari: Panteuil, un barri de les afores, amb immobles que s’aixequen com fantasmes de formigó. Personatges: policies corruptes que flirtegen amb la prostitució i el tràfic d’influències i joves policies que aprenen a desencantar-se a la velocitat d’un condemnat que fuig; immigrants sense papers i Ivan i Balou, germans per conveniència i enemics per necessitat quan trenquen el cordill esfilagarsat que els uneix.


Trames, escenaris i personatges es cimenten en un mosaic trencat.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada